L’Estat es roba a si mateix?

Sap allò que de vegades per salvar el pacient (digui’n sistema) cal tallar-li el braç (digui’n Rodrigo)? Doncs això. La maniobra de treure Rato a la plaça ha sigut hàbil i ja li hem tirat els tomàquets corresponents, però l’espectacle no s’ha d’acabar aquí, no ens equivoquem. Dit d’una altra manera, ja ens hem menjat les patates i estaven molt bones, però volem tall.

A l’amnistia fiscal del 2012 s’hi van acollir uns 32.000 contribuents. D’aquests, segons l’Agència Tributària, 705 eren “polítics, alts funcionaris de l’Estat, responsables d’empreses públiques i familiars”. Sí, sí, ho ha llegit bé, 705 “polítics, alts funcionaris de l’Estat, responsables d’empreses públiques i familiars” van defraudar l’Estat, per qui treballen i a qui representen. Colpidor, no troba? I, escolti, a mi que defraudi un particular m’emprenya perquè ens roba uns diners que són de tots nosaltres. Ara, que ens robin uns ciutadans que 1) haurien de ser els més exemplars de tots, 2) representen les institucions i 3) -i sobretot- estan al nostre servei, ho trobo una indecència sideral. Això, d’una banda. I, de l’altra, escolti, ¿d’on van treure el diner negre que van regularitzar? ¿Els “polítics, alts funcionaris de l’Estat, responsables d’empreses públiques i familiars” cobren en negre? Seria molt lleig, oi? Ah, no? Llavors, què, ¿són diners robats? Doncs a part de lleig això ja seria una miqueta delicte. Però no patim, com que la transparència és sagrada, segur que avui mateix sortirà algú a donar explicacions. Bé, a part de dir noms i xifra defraudada. Perquè ens donaran explicacions, oi?