La N-340 a l’Ebre, una gran carretera, sí

Ara que busquen nou traçat per al Ral·li Dakar, proposo 3 o 4 etapes a la N-340, a la zona de les Terres de l’Ebre. Conduir per allà supera el que cap pilot amant del risc hagi somiat. I llocs com la cruïlla de les Cases d’Alcanar ja són zones de culte per a qui es vol jugar la vida de la manera més estúpida: intentant incorporar-se a una carretera. Però la gent d’aquella zona no valora aquesta joia de les infraestructures que fins i tot seria criticada a Sudan del Sud i va i es queixa. Total perquè, des que ha començat l’any, en aquesta zona en concret d’aquesta carretera en concret hi han mort 13 persones. Bé, per això i perquè just en aquesta zona en concret d’aquesta carretera en concret hi perden la vida el 13% de les persones que moren en accidents de trànsit a Catalunya.

¿S’imagina què passaria si des del gener haguessin mort 13 persones per grip aviària o per consumir un producte alimentari en mal estat? I va, diguem-ho, ¿què passaria si en 9 mesos haguessin mort 13 persones en accidents de trànsit a les rondes de Barcelona? Però, esclar, allò és l’Ebre. I l’Ebre és lluny. I el que passa lluny, passa, però com que és lluny, passa menys, oi? I miri que l’alternativa a l’autovia de 5 carrils per banda (o més) que és la N-340 és una autopista no només gratuïta sinó que per passar-hi et paguen 300 euros i et conviden a dinar. Però ja ho veu, els camions, en comptes de transportar les mercaderies pel corredor mediterrani ferroviari amb ample europeu, folre i manilles s’entesten a circular-hi i la gent, en general, s’entesta a tenir-hi accidents. Per molestar.