Jo, i jo, i jo (i jo)

Certament, no ho entenc. ¿Com és possible que algú pugui dir que la protagonista de la sessió constitutiva d'ahir al Parlament va ser la Núria de Gispert? Però, que s'han begut l'enteniment, o què? A veure una cosa... ahir, qui va estrenar escó? Aquí un servidor, no? Llavors, que coi s'empatollen amb la noia aquesta!!! Ei, que sí, que es mereix un breu esment (però mooolt breu) perquè és la primera dona i tal, però ahir la notícia de veritat era que el Parlament de Catalunya tenia l'honor de rebre'm a mi com a diputat. Bé, i també que, incomprensiblement, no van demanar-me que adrecés unes paraules a la càmera. Li juro que em costa assimilar que sent-hi jo present, els altres 134 diputats no em supliquessin una intervenció. Ells (i sobretot elles) s'ho perden.

El que sí que vaig percebre és molta enveja. Hauria d'haver escoltat el que deien de mi als passadissos alguns diputats (i, cosa que encara entenc menys, algunes diputades). I hauria d'haver captat el menyspreu que destil·laven cap a la meva persona. Fins i tot un periodista anava dient: "Ja veureu d'aquí sis mesos, quan el suflé haurà baixat i ell (o sigui jo) continuï assegut al galliner sense ni ensumar la llotja... Aquest (o sigui, un altre cop jo) es pensa que aquí hi ha partit cada diumenge...".

Bé escolti, ells ja s'ho faran (i, sobretot, elles). Jo a la meva. D'entrada, al debat d'investidura de dilluns penso fotre un discurs que totes les portades seran per a mi... però això serà notícia d'aquí tres dies. No ens avancem.