LA LLAMBREGADA

Posi’m 200 grams de periodista, sisplau

Tots els grans partits polítics han tingut relació amb casos de finançament irregular. Tots! Aquí i a Europa. Més o menys grossos i amb el 100% dels diners anant a l’organització o desviant-se una part a alguna butxaca particular, però en aquesta qüestió no se salva ningú. Ningú. Tradicionalment, els partits polítics catalans i espanyols no només no han fet res per acabar amb la situació sinó que s’han dedicat al “i tu més”. El Procés, però, ho ha canviat tot.

Algú tan poc sospitós de sobiranista com José Antonio Zarzalejos ho va deixar escrit ara fa un any a " ¿Qué coño es la UDEF? El Estado, señor Pujol", un article en què qui és un dels homes més influents de l’Espanya política i periodística explicava obertament que a Pujol el va enfonsar haver-se passat al costat fosc. Mentre era dels “bons”, cap problema. El dia que va exclamar el famós “mecagoncony”, i va travessar la línia, va signar la seva fi i l’Estat va començar a anar-li al darrere.

La guerra bruta de l’Estat contra el Procés, amb la col·laboració d’una certa esquerra jacobina i sectària cega d’odi malaltís, passa per lligar corrupció i Procés. I ho fa barrejant realitat (que n’hi ha) amb molta ficció fabricada a l’engròs i amb la inestimable ajuda d’una premsa espanyola de paper totalment arruïnada que per sobreviure ha acceptat canviar els bolquers de l’amo amb la boca. I, sí, aquest article va de corrupció, però de la del meu gremi, que ja no fa periodisme sinó que reprodueix obedient consignes, mentides, insults i manipulació.