Sala de premsa de campanya
A l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, se li ha girat feina. Suspèn les llicències d’hotels i va i se li instal·len okupes... a la plaça de Sant Jaume!!!
A falta de Floquet de Neu, són la nova sensació turística de la ciutat. Guiris arribats de països remots ja els inclouen al tour amb la Sagrada Família i el Camp Nou. Són uns 30 i xerren per aparells estranys anomenats micròfons, graven imatges i fan fotos amb unes coses que responen al nom de càmeres, escriuen asseguts a terra en uns ginys batejats com a ordinadors i piulen i envien missatges a través de tota mena d’estris del dimoni. I vostè es deu preguntar: què fan aquestes bestioles repenjades a la paret de Palau buscant una ombra que els alliberi de patir un solet de més de 40 graus? Doncs treballen. (Bé, alguns ho fan veure. No em faci dir noms.) I estan allà esperant notícies sobre la llistaúnicaquejanoésúnica sinódelesentitatsiquetambé coneixemcomlallistadelasocietatcivilquealfinalhoésperòon tambéhivanConvergència iEsquerraperòsenselaCUP quevapelseucompte. I, com que les reunions són llargues, les esperes són llargues. Molt llargues. Sense endolls, sense aigua, sense wifi, sense cadires. I ara vostè dirà: ¿però al Palau de la Generalitat no hi ha una sala de premsa? Sí, però està descansant. La sala, vull dir. I, en tot cas, ¿la premsa per què hauria de ser a la sala de premsa? ¿No és més bonic treballar en condicions tercermundistes? Treballar en condicions, ¿on situaria l’èpica de la professió? ¿O és que preferiu tornar als exclusius temps aquells de la famosa frase: «Que pasen los periodistas y los señores de ‘La Vanguardia’»?
