LALLAMBREGADA

Sant Pancraç, la salut i la feina

Dimecres 12 de desembre del 1979. Faltaven tres mesos per a les eleccions que havia de guanyar l’esquerra i La Vanguardia publica l’article “Sant Pancraç, doneu-nos salut i feina”. El missatge d’aquell article va canviar-ho tot. L’esquerra urbana havia sigut fins llavors la gran protagonista social i política i la metàfora de sant Pancraç va despertar l’altra Catalunya, la del “botiguer”, l’autònom, el petit empresari i el petitburgès de ciutat mitjana. En aquell article, escrit per algú que tenia un sant Pancraç a casa i que anava directament adreçat a tots els que en tenien un, hi llegim: “Jo no vaig veure mai que els meus avis li demanessin diners, riquesa, comoditat. Mai li van demanar sort. Solament salut i feina”. Com vostè ja sap, aquell article el signava Jordi Pujol. Pujol, creador d’un partit a imatge i semblança d’un cert tipus de país hereu de la guerra i, sobretot, de la postguerra. Pujol, guia espiritual d’un cert país desmanegat que no sabia on anar.

Aviat farà un any que el mite es va autoimmolar. O potser va decidir ensenyar-nos l’autèntica rebotiga, tip d’expiar culpes d’altri. El temps donarà l’autèntica dimensió dels efectes del comunicat del 25 de juliol, però si em permet la metàfora, hauria de ser com quan Pep Guardiola va perdre 3-0 assegut a la banqueta rival. Va ser-ho tot, sí, però les persones passem i les institucions i les nacions queden. I és bo que ho facin sense res ni ningú fent ombra. El cas és que avui dimarts és Sant Pancraç i que Catalunya necessita un Pujol que cusi un discurs de país del segle XXI. I, si pot ser, sense passar per Andorra.