LALLAMBREGADA

El Senat i l’amor propi

El pitjor del Senat espanyol no és la seva utilitat legislativa relativa i un ressò ciutadà més aviat minso. Ni l’elevat sou que cobren els seus membres per anar, en la majoria dels casos, a escalfar una cadira que mai arriba a estar calenta del tot perquè no està ocupada prou temps. Ni les dietes. Ni els desplaçaments de ses senyories, que, només durant el primer trimestre d’aquest any, pugen a 672.218,56 euros. Ni tan sols els 52 milions d’euros que ens costa cada any mantenir la institució. No, no, el pitjor és l’exemple. Quan veus algunes de les cares que hi transiten, sents al cervell com un catacrac provocat pel desencarcarament de la neurona de la memòria anterior al Big Bang. A Egipte hi ha mòmies en més bon estat que alguns senadors.

I la pregunta és: cal? Després d’haver sigut president autonòmic, alcalde, líder regional, o d’haver tingut càrrecs de responsabilitat, ¿ningú troba degradant fer aquest trist paper? ¿No els fa cosa el que la gent pensi d’ells (i d’elles)? ¿Els sembla bé lliscar per uns passadissos tan plens de marbre com buits de futur? ¿És aquest el bonic final per a les seves brillants carreres? Les portes giratòries són una vergonya, però almenys el sou de la prejubilació surt de l’empresa privada. Què passa, no hi ha un mínim d’amor propi? Allò de dir-se: “He dedicat tota la vida a la política i ara, cobrant com cobro una pensió d’ex, dedico el meu temps a col·laborar amb una ONG, amb un hospital, amb un casal de nens, o amb els Amics de la Gent Gran...” No ho sé, allò d’acabar amb un mínim de dignitat. Encara que fos per a consum propi...