Li ho confesso. Feia dies que tenia escrit l'article sobre Carlos (o Carles) Sentís per publicar-lo avui. Hi deia que pensar en ell em duia a la "figura" de Juan Antonio (o Joan Antoni) Samaranch i a aquella Catalunya col·laboracionista amb el franquisme que després va integrar-se al sistema democràtic com si res hagués passat. Hi deia que jo no era qui per jutjar comportaments humans i que no estic en condicions d'afirmar què hauria fet l'any 36 si la tria era entre uns feixistes colpistes i uns pistolers anarquistes. I, sobretot, em preguntava si als morts se'ls ha de deixar en pau o si cal passar-hi comptes. Però després de llegir, escoltar i veure el que he vist els últims dos dies, l'article ha de ser molt diferent al previst.
Al TN vespre de dimarts, la televisió nacional del meu país va fer un vídeo en què van afirmar, textualment: "Sentís primer va ser secretari d'un conseller del president Companys, després s'acostarà a la Lliga de Cambó i acabarà treballant com a informador. Durant la Guerra Civil lluitarà al bàndol franquista per escapar, diu, de la situació que llavors es vivia a Catalunya. Uns anys més tard aparca el periodisme per participar activament en la Transició espanyola".
Potser sí que als morts cal deixar-los tranquils, però escolti, que la televisió pública del meu país despatxi en zero segons la participació activa d'un ciutadà als 40 anys de franquisme... Marededéu senyor, quin exercici d'amnèsia més incomprensible!!! Recoi, que ja entenem que a la seva empresa de tota la vida diguin meravelles d'en Sentís, però és que fins i tot allà han recordat el seu passat, molt de passada, però l'han recordat.
No, abans-d'ahir no era el dia per burxar però, com a mínim, sí que era el dia per explicar la realitat. Tota.
