Sobre cadàvers exquisits (o no)
El gran Enric Gomà encetava dilluns en aquest mateix espai un debat apassionant que podríem resumir amb la pregunta: cal que els informatius de televisió ensenyin cadàvers? I que tindria com a subpregunta: ¿tu, com a espectador, tindràs prou informació sobre un succés amb morts depenent de si veus o no els cadàvers? Ell deia que sí, que cal ensenyar-los, i argumentava, per exemple, que l'holocaust no s'entén sense els cadàvers o bé que ensenyar els cadàvers d'un atemptat serveix per palesar la barbàrie.
Esclar, l'Enric aplicava criteris estrictament informatius. El problema, i la gran diferència, és quan els cadàvers s'usen per morbo, per obtenir audiència o per fer-ne un espectacle. Calen primers plans dels cadàvers de nens morts en un accident de trànsit? Cal mostrar cossos desmembrats després d'un accident d'avió? Cal ensenyar el cadàver en semidescomposició d'un ofegat a qui pugen a una barca de salvament? Calen primers plans de la sang que ha esquitxat un portal, una paret o una porta durant un crim? Cal mostrar permanentment el ritual de la introducció dels cossos de les persones assassinades al cotxe de la funerària? Cal ensenyar amb detall el lloc del crani per on ha entrat la bala disparada a un ciutadà que transitava pel carrer? Cal veure el regueró de sang que surt del cos de qui acaben d'apunyalar a la sortida d'un bar? Gaire normal no deu ser quan els serveis d'emergència s'han vist obligats a dur lones per cobrir algunes escenes en què hi ha hagut un succés. I cal fer com Telecinco el dia 11, que en 8 minuts i 2 segons ens va col·locar 37 vegades les imatges de dos cadàvers?
I ja que hi som, parlem de la utilització de la mort. Cal posar primers plans de pares destrossats perquè acaben de perdre un fill? Cal burxar-los perquè s'ensorrin emocionalment davant la càmera? I és que davant del dubte, la pregunta és sempre: cal?
