I ara, què? Seny o rauxa (el tòpic)

Molt bé, ja hem votat. Per fi ens hem comptat, més o menys. I ara la pregunta és: i ara, què? Per resumir, poden passar dues coses: que l’Estat s’assegui en una taula o que no ho faci. Un bon (i molt ben informat) amic de Madrid (ciutat) i de Madrit (concepte) em diu que serà la B. “No importen les raons ni els arguments, importa la unitat d’Espanya”. I d’aquí no es mouran, si no és que... que continuem pressionant i siguem una gota malaia de tal magnitud que algun dia algú situat on es prenen les decisions (digui’n Europa, digui’n els EUA) agafi el telèfon, truqui a Madrit (concepte) i digui: “Va, nois, alliberem corda. Que votin, s’esbravin i que passi com al Canadà o Escòcia, que surti el no i seguim per a bingo”. I, com que això podria passar, cal seguir treballant perquè, arribada l’oportunitat, surti que sí.

Per tant, recapitulem. Si és per l’Estat, tot seguirà com fins ara. Els catalans intentant forçar la legalitat i ells amb la cadira instal·lada a la porta del Tribunal Constitucional, que presideix un exmilitant del PP, i... que vagin passant. Si empenyem potser Europa força una tercera via de veritat a l’espera que surti no. En tots dos casos Espanya continuaria tenint un problema, el mateix que arrossega des de fa segles. Allò que Ortega en va dir “la conllevancia ”. I després hi ha el passi-ho bé, negociat o no. El meu amic de Madrid diu que això no passarà perquè a Catalunya hi falta testosterona. I la meva resposta és: “Històricament potser sí, però les portades dels diaris estan plenes de pacífics ciutadans que, farts de tot, van tenir un dia de fúria”.