LA LLAMBREGADA

Els (autoproclamats) progres europeus i Merkel

La veritat pura no existeix. Existeixen tantes veritats com persones. Tots creiem que la nostra veritat és la vertadera. Per això la defensem. I és bo que sigui així, perquè si no el món es convertiria en una cosa mooolt avorrida. El problema és quan el postureig ideològic passa a prejudici i no et permet reconèixer la realitat. La realitat no és veritat perquè la realitat sí que és 100% certa. Que el sol surt per l’est és una realitat, i tu pots tenir la veritat que és més bonic veure’l sortir pel cap de Creus o per Astorga.

Fa quatre dies l’autoproclamat progressisme europeu es passava el dia deixant verda Angela Merkel perquè era una fastigosa neoliberal que estava enfonsant en la misèria els pobres i indefensos grecs. La realitat, com vam anar sabent, era més complexa i, com passa sempre, repartia culpes. I en aquest repartiment Merkel i els bancs alemanys tenien part de la responsabilitat, i l’estat grec i el poble grec, la seva.

Doncs bé, ¿qui ha pres el control de la crisi dels refugiats i ha fet quadrar els països de la UE perquè s’hi impliquin? Merkel. El personatge t’agradarà o no, però sense ella i la seva determinació la crisi humanitària hauria tingut proporcions inimaginables. La legitimitat de la crítica te la dóna l’autocrítica. I hauria estat fins i tot elegant que alguns dels autoproclamats salvadors de la humanitat haguessin reconegut la determinació de Merkel a favor dels febles, i, de passada, que tots volen anar a Alemanya i no quedar-se a Grècia. I això és una realitat que no implica que servidor sigui president del club de fans de la cancellera.