LALLAMBREGADA

Els bitllets no eren falsos

Ho vaig veure fer l’altre dia a una amiga i vaig trobar-ho genial. Érem en un establiment públic i ella va pagar l’import de la compra en efectiu. La persona que cobrava va passar el bitllet per una màquina d’aquestes de detectar moneda falsa. I com que l’aparell va dir que cap problema, li van tornar el canvi. I el canvi incloïa dos bitllets. La meva amiga va agafar-los, els va encarar amb calma i, sense moure un múscul, els hi va retornar. Llavors, amablement, li va dir a la persona en qüestió que fes el favor de passar-li els dos bitllets per la màquina. La dona va posar una cara de sorpresa només comparable a la d’un usuari de Rodalies quan li anuncien una nova inversió en plena campanya electoral. I llavors va deixar anar la frase que la meva amiga esperava des del minut 1: “Escolti, es pensa que li vull donar uns bitllets falsos?” És fàcil imaginar la resposta, oi?: “I vostè s’ho pensa de mi? No, oi? Però vostè té el mateix dret a passar els meus bitllets que jo els seus. Per tant, si em fa el favor”. Els bitllets no van fer cap senyal de rebuig i vam marxar. Quan érem fora la vaig aplaudir. A la meva amiga.

Efectivament, això de passar els bitllets per una màquina està molt bé. Però per a tothom. I tant! Per què hem d’acceptar la desconfiança de manera unilateral? Per què acceptem sense piular que a nosaltres ens ho facin i ni ens passa pel cap reclamar el mateix tracte? Quina mena d’inferioritat autoatorgada ens fa acceptar rebre una discriminació tan evident, sobretot quan resulta que els clients som nosaltres? Ho desconec, però a partir d’ara faré com la meva amiga.