LALLAMBREGADA

La casta va fer una bona feina

En el món del consum ràpid d’informació és més important saber etiquetar un concepte que el concepte en si. Com a bon producte de laboratori que és, Pablo Iglesias va triomfar creant la “casta” (va tenir menys èxit amb el “tic, tac”, que va desinflar-se molt de pressa). I qui és la casta? Casta és tothom que no sóc jo. Marques una ratlla a terra i d’aquí cap allà són casta. I qui la forma, exactament? Coi, “ells” (i “elles”). I és així com aquesta massa indefinida serveix per definir, per exemple, els que van decidir que el rei Joan Carles havia de plegar.

En un moment en què la institució feia aigües per totes bandes, de descrèdit absolut del monarca, de mofa i befa d’una família reial que durant anys ens havien venut com a perfecta i va resultar que estava absolutament desestructurada, amb la premsa publicant fins i tot mapes de la casa de la Zarzuela on vivia l’amant del rei... amb aquest panorama, la casta va decidir que calia salvar el sistema i va dissenyar la jugada que va desembocar ara fa un any en l’abdicació del rei. I això va venir acompanyat d’unes petites (i simpàtiques) recomanacions als mitjans de comunicació díscols (amb la pèrdua d’alguns llocs de treball de gent que havia anat massa enllà i, sobretot, algunes destacades baixades de pantalons), que van tallar de soca-rel la sagnia informativa. Un any després, tema sanjat, que diria en Joan Gaspart. Tan sanjat que una enquesta d’ El Mundo d’aquest dilluns diu que el 53,3% dels votants de Podem tenen una bona o molt bona opinió del rei Felip i només el 18,15% la tenen dolenta o molt dolenta. La casta, twelve points.