En diuen vella i nova política

Potser sí que la vella política no és tan vella ni la nova tan nova. I potser sí que algunes cares no són tan noves, però ho sembla i avui això és el que compta. I, sí, definitivament hi ha cares que ja eren antigues el dia del Big Bang. Sigui com sigui, s’ha acabat l’alternança clàssica. I, sobretot, l’escenari clàssic. Es va percebre la nit electoral analitzant augments de vot en segons quines zones. Fins ara tots (i totes) posàvem el pilot automàtic i dèiem: més vot al barri X? Doncs augment de vot per al partit X+1. Més vot al barri Y? Puja el partit Y+1. I, au, fet el rotet, tothom cap a casa. Ara ja no. Ara els comportaments ja no són tan previsibles. Es nota a les enquestes i, sobretot, a l’hora de les anàlisis.

L’exemple que explica millor la situació és ICV de Barcelona i ICV de Badalona. Els primers van ser molt hàbils i es van aixoplugar sota la marca Podem, que és la que ara mateix compren els consumidors d’esquerres sense ni mirar els ingredients (coi, si fins tot van col·locar regidors en exercici a les llistes). Els segons van anar sols. Resultat? Els uns governaran la capital catalana i els altres són la sisena força política a la ciutat amb dos regidors (i sí, entraran al govern, però com a tercera pota; o quarta si finalment hi entra el PSC). Però, sap el més interessant? Alguns dels que fins fa no gaire tenien la marca IC a la ciutat i que en van marxar en desacord amb l’actual direcció, ara són part important de la marca Podem local.

Conclusió: no són les persones, estúpid (o no només), són les marques. Vaja, com ja passava en això que ara anomenem vella política.