I dos ous durs
La cosa es tracta que els “altres” no puguin dir que negues la possibilitat, perquè tu no tan sols no negues res a ningú sinó que ajudes les àvies a creuar autopistes de sis carrils. I la cosa va de deixar clar als “teus” que molt a favor no hi estaries. En diuen “embolicar la troca” o “no mullar-se ni sota l’aigua”. Argumentalment serveix per superar aquell moment de compromís en què cal sortir de l’atzucac amb rapidesa i elegància i, sobretot, sense prendre mal. I es tracta de fer-ho passant a l’atac amb un moviment estratègic conegut com a “i dos ous durs” o “perdigonada a discreció”. Problema? Serveix en un míting en què no tens un interlocutor que et pugui rebatre, però ho utilitzes en un debat i se’t mengen amb patates amb només una miqueta d’habilitat dialèctica. Efectivament, ho ha endevinat, parlo de la moda aquesta de dir: “Dret a decidir, sí, naturalment, però a decidir-ho tot, escoles públiques, contra el PP, contra CiU i contra els poders econòmics” (la cita és literal i ha estat extreta d’un acte al qual vaig assistir).
Però, a veure una cosa, què tenen a veure les carxofes amb els barrets mexicans? Vostè està a favor de les carxofes, sí o no? Ah, que també és molt favorable als barrets mexicans? Felicitats, però és que parlem de carxofes. I les carxofes es planten, es cullen i es mengen i els barrets mexicans es fabriquen i es posen al cap. Si vol, de barrets mexicans en parlem després l’estona que calgui, però no em prengui per idiota i em posi a la batedora coses que no tenen res a veure entre elles per acabar servint-me carxofes dins d’un barret mexicà. No sé si m’explico.
