Les eleccions del Barça

¿Són importants les eleccions del Barça? Sí. És una de les entitats socials més importants del país i amb més ressò institucional, públic i social. ¿Prou important perquè el TN de TV3 entrevisti tots els candidats? Doncs miri, no. Ni tan sols prou important perquè tots els mitjans entrevistin tots els candidats. En tot cas, posats a treure’n alguna cosa positiva, aquesta sobreexposició de la qual som espectadors amb veu però sense vot serveix per adonar-nos de quins candidats són sincers i quins un insult a la intel·ligència, i per veure quins mitjans de comunicació defensen a qui, per després comprovar com es cobren els favors.

Però, sobretot, serveix per adonar-se que el futbol que mou masses ha de tenir èpica i que, quan la perd, es converteix en només un esport. I el Barça, ara mateix, no té èpica.

Pensi en l’últim triplet. Quantes banderes va veure als balcons. No gaires, oi? Ara compari-les amb les banderes que van aparèixer en l’època del triplet del Barça de Guardiola. I compari les celebracions d’ara amb les de llavors. I recordi com es vivia aquell Barça i com es viu aquest. Llavors hi havia un relat, un discurs. Existia una comunió, una il·lusió. Cada roda de premsa era una catarsi col·lectiva, una injecció d’ideologia culer, una brúixola sentimental i anímica que assenyalava un camí. I, sí, és cert que Mourinho i el seu paper de malvat van ajudar molt a construir la marca i que sense ell tot hauria sigut diferent, però amb l’actual estructura de club, l’èpica només existeix als jutjats. Problema? L’èpica és esgotadora. I comencem a ser un país esgotat.