La famosa foto del nen sirià
La societat mediàtica necessita col·locar un frame, un instant, una imatge, una etiqueta a cada cosa. Tota la vida ens havíem autofotografiat, però fins que la paraula selfie no va definir el concepte, no va convertir-se en un fenomen.
Fa dos dies que la crisi dels refugiats sirians ja té el seu frame. Per sempre més, el planeta sencer veurà la foto del nen a la sorra de la platja turca i l’associarà a l’èxode massiu de persones que fugen d’una guerra en què la notícia ja no són els combats, i els enviats especials són a Hongria. Ah, per cert, qui va fer la foto? Sense ell no existiria història, però importa l’impacte, no ell.
I l’eterna discussió: la publiquem o no? En aquests casos, sempre faig la mateixa pregunta: vostè voldria veure el seu fill mort a la portada d’un diari? Jo no. I entenc els arguments de qui defensa publicar-la, però no els comparteixo. Gens.
1) Si es tracta de conscienciar, publiquem fotos de nens esventrats en accidents de trànsit, no? 2) Si fos un nen europeu, l’hauríem tret? 3) Quin tant per cert de paternalisme i mala consciència de país ric hi ha quan es publica una foto que, conceptualment, fa la mateixa funció que les dels nens africans envoltats de mosques dels anys 80? 4) I, per a mi, fonamental: davant del dubte, mirem què fan els mitjans sensacionalistes. Si la publiquen i s’hi recreen posant veu pretesament afectada a un text que faria vomitar fins i tot Paulo Coelho, ja tenim resposta. Perquè, encara que estigui mort, aquest nen té una dignitat que mereix ser respectada fins i tot pels miserables que només hi veuen dos punts més d’audiència.
