Quan fas el bé sense voler

És una benzinera molt petita. Només té assortidors de 95, 98 i dièsel. Hi despatxa un cubà que sempre està de bon humor, escolta salsa a tot drap i et dóna conversa mentre t’omple el dipòsit. Fa un parell de setmanes, cosa estranya, hi havia una petita cua. Just arribar-hi, va marxar el cotxe que semblava l’origen de l’embús. Quan em va tocar, no va caler preguntar, el cubà em va posar al corrent: “ Hoy me han zumbao, muyayo ”. I m’explica. El cotxe en qüestió el conduïa una dona que anava amb un nadó. S’havia quedat sense benzina i no duia diners perquè s’havia deixat la bossa a casa. Ella li va demanar 10 euros de carburant fiats i que ja passaria a pagar-li quan pogués. Ell se’m va justificar: “No me l’he cregut, però el nen m’ha fet pena. Plovia, feia fred i el nen plorava. Si no hagués sigut per ell, li hauria dit que no. Ara hauré de posar els 10 euros de la meva butxaca, però crec que he fet el que calia”.

Ahir vaig tornar-hi a passar amb el neguit de: “Hi haurà anat a pagar o no?” La resposta és que sí. L’endemà mateix. Li va tornar els 10 euros, va omplir el dipòsit i li va deixar un detallet. Però el millor va ser la reflexió amb què ell em va acompanyar l’explicació: “Estic aquí tot el dia veient passar gent molt diversa i em penso que sé distingir qui es bona persona i qui me la fotrà. I no. Vaig creure que aquella dona utilitzava el nen per fer-me venir pena i em vaig equivocar. Saps què, muyayo? Mai més penso jutjar la gent”. I em va somriure com no ho havia fet mai. En aquell moment em va sortir de dins felicitar-lo i ell, molt seriós, em va dir: “No, a mi no. Felicita-la a ella”.