LALLAMBREGADA

El futur de Duran i Lleida i del duranisme

No ho puc evitar. El que passarà diumenge a Unió Democràtica em recorda l’acudit de l’Eugenio de les ovelles. “¿Les blanques o les negres?” “Les blanques”. “I les negres?” “També, també”. Josep Antoni Duran i Lleida diu que si la militància vota no, ell farà un pas enrere. Perfecte. Però és que si surt , també, també. No ell directament, però l’hi faran fer.

En un món on tot canvia a gran velocitat, al que en diríem el duranisme, que no és altra cosa que una certa manera de fer política, se l’ha endut el vent de la història. En Duran vivia en un frame concret i no ha sabut (o no ha volgut) veure que se li ha covat l’arròs. Si diumenge les bases del partit voten no a la seva pregunta, estil i essència viva del que és el duranisme, ell quedarà desautoritzat, efectivament. Però si voten , Duran es quedarà amb un partit partit i, sobretot, políticament sol i al mig del desert. D’avui en vuit, Artur Mas presentarà la Llista del President. I, després de 37 anys, serà el primer cop que el duranisme en quedarà fora. A CiU, tal com l’entenem ara, li queden 7 dies de vida. I a fora hi fa molt de fred. I més ara. Quin espai pot ocupar avui Duran fora de CiU? Amb qui pot establir alguna aliança per agafar-s’hi amb prou força per evitar que se l’endugui la riuada? A mitjans del 2015, quin present té la democràcia cristiana com a ideologia? I ja no em pregunto retòricament pel futur perquè m’acusarien de crueltat amb un difunt. Duran, com tants d’altres, no va saber llegir el que venia i, sense saber-ho, ha acabat com el més punki de tots: no future!