LALLAMBREGADA

La gran mesquita de BCN

Puc arribar a entendre que ningú vulgui tenir davant de ca seva una incineradora de brossa o una empresa que prova petards i motors de Fórmula 1. Però em costa molt entendre que ningú hi vulgui una mesquita. I li diré més, em costa entendre la gent que li costa entendre que a mi em costi entendre per què es neguen a tenir mesquites davant de casa seva o a la seva ciutat. Ho entendria si fos un rebuig a tots els centres de culte. Que als que els molesten les mesquites els molestessin també les esglésies cristianes catòliques, evangèliques, dels Testimonis de Jehovà o dels Pastafaris (o Església del Monstre de l’Espagueti Volador, que representa el seu déu com una bola d’espagueti amb mandonguilles i en què els seus practicants apareixen als documents oficials fotografiats amb un colador al cap). Què fa diferent una mesquita de la parròquia de Sant Onofre? Quan ho he preguntat, mai he aconseguit arguments. Sempre surten “les molèsties” pel soroll. Bé, les nostres esglésies també fan soroll (les campanes, la gent, l’arròs dels casaments, que fa relliscar i atrau les rates voladores anomenades coloms) i no se’n queixen. Com que tots plegats ja ens afaitem (o ens depilem... o totes dues coses), sabem que on diuen “molèsties” volen dir “moros”.

El tema ha anat apareixent en el debat polític i alguns han guanyat eleccions gràcies a bramar “Mentre jo tingui dues mans, a la meva ciutat no hi haurà mesquites”, però ara que BCN té al davant 4 anys de govern “progressista” és moment d’afrontar i resoldre el tema. I la Monumental no és mal lloc.