El jurat dels Tous, que durs
Aviso, el joc de paraules del títol no és responsabilitat meva, de Francisco Caamaño, sinó que és l'adaptació d'una idea del ninotaire manresà Manel Fontdevila. Només faltaria que un ministre de Justícia hagués de fer jocs de paraules. Altres feines més complicades tinc derivades d'aquest cas per jugar a ser enginyós.
Miri que feia dies que ningú es recordava de mi, eh. Li diria que pràcticament des de les llunyanes jornades en què vaig negociar l'Estatut, jo estava perdut en la memòria de la gent. Però, ai carai, la sentència del cas Tous ha provocat que més d'un es desperti i digui: i qui és el ministre del ram? I com que aquest sóc jo, ja hi som, recuperem el vell debat sobre el jurat popular. Els uns que si la justícia l'han d'administrar professionals i que si els ciutadans són vulnerables a les emocions i no poden actuar amb el cap fred com ho fa la llei. Els altres que si cal obrir la justícia al poble perquè sigui més justa i que si cal acostar la justícia a la vida quotidiana. Com pot suposar, jo en això no hi entro. Però sí que li vull fer una reflexió global des de l'esquerra que, se suposa, represento com a membre d'un govern que es diu socialista. El jurat popular, concepte defensat pel progressisme, resulta que pren decisions "reaccionàries"... I ja m'entén què vull dir usant aquesta paraula. Dit d'una altra manera, quan el poble ha de jutjar opta més per l'oest americà que pels drets universals. I això és bo o és dolent? Ni idea, però és una reflexió per pensar-hi.
