El lleó que no anava en pastera
La foto és terrible. Desenes de caps surant al mig del mar intentant sobreviure. Eren persones que anaven en una pastera acabada de naufragar a no gaires quilòmetres d’on vostè i jo som ara i al mateix mar on vostè i jo ens hem capbussat avui. I el més terrible de la foto és la foto que no veiem mai, la dels éssers humans que no són ningú ni un cop morts, els que no tenen la sort de saber nedar o de poder ser rescatats. Quants són? No se sap. Centenars? Milers?
La foto és majestuosa. Una força de la natura. A diferència dels morts de la foto que mai no veiem vam saber que es deia Cecil i que vivia a la reserva de Hwange, a Zimbàbue. Era el lleó més famós de l’Àfrica i un caçador furtiu va pagar no-se-sap-quant per matar-lo. Parant l’orella i observant les reaccions als mitjans, vaig percebre més reaccions de compassió amb el lleó que amb els caps surant. I a mi això em grinyola. Sí, ja sé que la meva orella no té rigor científic i que la meva vista falla, però existeix la mesura científica dels impactes a la xarxa. I la pressió ha sigut tanta que algunes companyies aèries s’han vist forçades a apuntar-se a corre-cuita al corrent creat per l’opinió pública i anunciar (amb banda de música i tot) que no acceptaran transportar més trofeus de caça. Com si això solucionés alguna cosa. Com si evités res.
Que quedi clar. No m’agraden les caceres ni entenc la gràcia que hi troben els que les practiquen. I no m’agraden les curses de braus, ni els correbous, ni veure pobres animals al circ. Simplement dic que les reaccions de la societat a una foto i a l’altra em grinyolen. Molt.
