LALLAMBREGADA

Jo, jo i jo som el més important

Un clàssic dels clàssics. Passa qualsevol catàstrofe, d’aquestes que regiren qualsevol situació normal, i als mitjans hi apareixen persones queixant-se. De què? De tot. Sigui en un terratrèmol amb 10.000 morts o a l’incendi en un ferri, sempre, sempre, sempre, en situacions extremes, apareixen afectats, gent que era al lloc al moment de la catàstrofe i que no els ha passat res, dient que allò era un caos i que han sigut absolutament abandonats. I ho diuen amb la tranquil·litat d’haver tornat a casa sans i estalvis.

Posem l’exemple del Nepal. Aeroport de BCN. Gent que, a pesar del desori i de les dificultats extremes existents al país, ja ha arribat a casa, i en un termini raonable. Hi ha centenars de persones sota la runa, milers que dormen al carrer, hi ha gent encara incomunicada a la muntanya, i tot plegat està passant en un país pobre i amb pocs recursos i que té el que té i... patapam!, apareix un personatge indignat amb el tracte que li han dispensat “les autoritats”. No, esclar, en un país amb 10.000 morts, milers de ferits, sense els serveis bàsics i que prou feina tenen a intentar organitzar-se, tothom ha d’estar pendent de vostè, que està fantàstic. I taaant!!! Parem-ho tot, que el senyor no té mantega per esmorzar. Que tot l’ajut internacional sigui per al senyor, que tothom estigui pendent d’ell i que li portin psicòlegs, no fos cas que es deprimís. És com aquell homenet que tres dies després d’una nevada d’un metre en un lloc on no hi neva mai encara estava tancat a casa seva dient: quina vergonya, jo aquí incomunicat i l’Ajuntament no em ve a treure la neu!!!