Som uns nazis i uns feixistes

Al iot. Fumant-se un puro. Relaxat. Amb els peus a sobre del timó. S’avorreix. I va i decideix escriure una carta. A qui? Coi, als catalans. Per alliçonar-los. Anem pel mal camí i ell, que és un gran estadista i un intel·lectual de la política, ens ho ha de dir. Fa una llarga pipada al puro i s’hi posa. Vol ser didàctic. Vol manifestar-se comprensiu. Vol convèncer amb arguments. Per tant, utilitzarà un llenguatge conciliador i amable. Dirà que ens respecta molt. I que ens admira. La laboriositat i tal. I en algun moment citarà Espriu. I ho farà malgrat que un cop el seu amic Pujol el va avisar dient-li que citar Espriu a Catalunya és com comprar pa de pessic a Vic, que només ho fan els de fora, els turistes.

I comença a escriure. Busca propostes engrescadores, idees positives i... i no. Potser és el moviment del iot i les dues copes de vi. Bé, i el whisket per acompanyar el cafetó. I la calor. Tot i la brisa que fa a alta mar, a aquella hora el sol castiga molt i no ajuda. El missatge ha de ser “Si us quedeu tot serà meravellós”, però el folre i les manilles que han de suportar-ho li surten en negatiu: us faran fora d’Europa, us quedareu a la misèria, no podreu pagar les pensions... I llavors és quan l’ADN fins llavors somort acaba esclatant com si fos el final d’un piromusical. Tothom sap que hi ha tres coses impossibles d’aturar: una no queda bé dir-la aquí i les altres dues són una riuada i acabar expressant una idea incrustada a l’ADN. I acaba comparant-nos amb els nazis i els feixistes. Calia? No, ¿però sap la faula de l’escorpí i la granota? Doncs això.