LA LLAMBREGADA

Quan pitjor és impossible

Mai estaré prou agraït als prohoms (i prodons) que des de fa 25 anys potinegen sense descans la plaça de les Glòries de BCN. Gràcies al desori generat, quan necessito explicar què és la falta de planificació, l’absència de criteri, la manca d’estratègia, la dilapidació sostinguda de diner públic i la nul·la assumpció de responsabilitats polítiques, legals o, simplement, de respecte, de la meva boca brolla sense esforç: PLA-ÇA GLÒ-RI-ES.

Des del 1990 allà hi han desmuntat el que llavors en deien un “Scalextric”, hi han fet una mena de bombo elevat, han desmuntat aquest bombo i ara hi faran un túnel. Dels tres primers passos ja me n’he ocupat altres cops. Avui toca la (pen)última genialitat (penúltima perquè allà el desgavell sempre és superable). Un cop tret el famós bombo van decidir urbanitzar la plaça. Arbrets, banquets, fanalets, voreretes, semaforets (mooolts semaforets)... un fantàstic carril bici protegit amb tanques de ciment, pintat, repintat i hipersenyalitzat... i uns fantàstics laterals asfaltats i pintats i repintats. Tota aquesta faramalla va durar des de tres setmanes abans de les eleccions municipals fins l’endemà. Per què? Perquè l’endemà hi van aparèixer unes simpàtiques excavadores que van arrasar arbrets, banquets, fanalets, voreretes, semaforets (mooolts semaforets), carril bici i laterals. Per què? Per començar les obres d’un túnel ja previst. O sigui, encara no havíem llençat prou milions en aquell desastre que ara calia malbaratar-ne uns quants més en una urbanització que se sabia que caducava al cap de tres setmanes. SEN-SA-CI-O-NAL!!!