Quan la privacitat se’n va a can Pistraus

Passa sovint. Ets en una cua i, sense voler-ho, sents informacions personals d’altri que no hauries d’estar sentint. Normalment passa en caixes de supermercats, entitats bancàries, metges o botigues de serveis. Vols pagar, fer una consulta o el que sigui i a la persona que atenen davant teu li demanen un seguit de dades privades per fer-li una targeta, enviar-li una comanda o formalitzar un contracte. I tu, que ets a tocar d’aquesta persona, en menys d’un minut saps el seu DNI, adreça i telèfon (mòbil i fix). I si tinguessis una miqueta de mala fe, en alguns llocs, només allargant la vista també sabries el seu número de compte, el de sabata i quants empastaments porta i a quins queixals. Però això no és el pitjor. El més terrible és que en ple segle XXI, el segle de les comunicacions, tota aquesta informació personal l’ha de proporcionar un ciutadà palplantat (o ciutadana palplantada) al mig de tothom i, de viva veu, l’ha de comunicar a crits un altre ciutadà (o ciutadana) que és darrere d’un mostrador i que, per tant, resulta que és més lluny que tu de qui és obligat a bramar una informació absolutament sensible. ¿I què passa, a més? Doncs que qui ha d’apuntar les dades no sent la informació a la primera i la fa repetir, amb la qual cosa tu pots acabar memoritzant les dades, encara que sigui un momentet, fer veure que consultes el mòbil i apuntar-te-la.

Tanta història amb la llei de protecció de dades, tant consell que mai de la vida donis les teves dades personals a cap desconegut i resulta que qualsevol dia les acabes cridant en públic. Memorable!