03/01/2011

La realitat de la ficció

1 min
BCN, Puyol-Jordi

La retransmissió de les campanades de Cap d'Any és un format televisiu ben curiós: 1) marca el nivell d'implantació social de les cadenes ja que, oferint totes exactament el mateix producte -i la majoria de cops des del mateix lloc-, els espectadors en trien una o una altra en funció de si se la senten seva o no, i 2) a pesar de ser sempre el mateix del mateix, algunes cadenes intenten oferir novetats que, en el fons, són més del mateix. I en això TV3 hi té la mà trencada (en oferir novetats ... tot i que acaben sent també el de sempre perquè la cosa permet poca innovació).

Primer van inventar les campanades itinerants. Després van arribar les campanades sense campanar de la torre Agbar de BCN. I des de l'any passat tenim les campanades de realitat fictícia (o de ficció real). Va debutar el Tomàs Molina del Polònia acompanyat del Tomàs Molina de Badalona. Enguany m'ha tocat a mi, el Puyol-Jordi Ríos, vestit amb la capa de Ramon García, clàssic del format real que el segle XXI ha enviat a la ficció del record. El que passa és que com que el Puyol real no va venir, m'hi van posar la Laia Ferrer de la Fórmula 1 i un Guti del Crackòvia que en comptes de capa duia una caçadora de borrego. Ah, i un rellotge d' attrezzo .

El millor de la nit, però, va succeir acabades les campanades. En un pim-pam vaig deixar de ser el Puyol-Ríos per convertir-me en el Monegal-Ríos-Ah-Alerta i presentar un refregit del refregit del refregit d'altres Caps d'Any. Terrible realitat (pressupostària).

stats