Jo sóc el senyor Renfe

Se'n recorda del tan publicitat traspàs de Rodalies? Bé, doncs fixi's si va ser un traspàs total-total que jo continuo sent-ne el director. Ah, què qui sóc jo? Miguel Ángel Remacha, per servir-lo. Sí, ja sé que pel nom no sóc gaire conegut, però per la gestió, sí. Una gestió que pateixo diàriament en carn pròpia perquè sóc un usuari de la xarxa, com saben molts passatgers que comparteixen penalitats amb mi.

I això ja sabem com funciona (bé, o precisament ho sabem perquè no funciona gaire): cíclicament hi ha merders amb els trens. I quan passa això, apareix el pobre Remacha amb la mànega disposat a apagar l'incendi, incloent-hi els que no són directament responsabilitat seva (meva). La penúltima vegada, la protesta va ser per tenir dret a aparcar el cotxe sota cobert i no a l'aire lliure. Aquest cop 30 honorables ciutadans del sindicat Semaf, amb un sou de 60.000 euros anuals, manifesten que no estan d'acord a treballar 215 dies a l'any (cosa que vol dir tenir 2,88 dies de festa a la setmana) amb una conducció efectiva per jornada laboral de 3 hores i 8 minuts (que són 673,5 hores a l'any). I per mostrar la seva il·lustre disconformitat, en comptes de convocar obertament una aturada, fan això tan bonic que es diu vaga de zel, l'acte més covard i mesquí del sindicalisme. Això sí, reconeguem que l'excusa per tocar els nassos a 100.000 persones cada dia, al menys aquest cop és original: es queixen que els seients del maquinista pateixen una "falta de confort i també d'ergonomia".