És trist demanar, però més trist és...

I després d'un temps calladet, i amb gran alegria de la mainada, ha tornat Juan Carlos Rodríguez Ibarra!!! I, a que no sap amb quin tema torno? Va, li dono una pista: a mi que mai se m'ha conegut una idea, què em posa calentet? Efectivament, Catalunya. s

I quin retorn, escolti. Fotent els meus sants nassos en el debat Estat-Mas-Colell pel dèficit. El conseller va dir que una manera de no augmentar-lo podria ser aturar l'AVE a Extremadura. La meva resposta va ser que cal eliminar els Mossos i tancar els canals públics de TV existents a Catalunya. Com veu, continuo instal·lat en aquell cafè per a tothom que sempre és més per a uns que per als altres. Amb l'excusa de les desigualtats -certes, no ho nega ningú- vam estar-nos 30 anys fonent-nos els diners dels fons europeus, els de l'Estat i els que haguessin calgut. Per fer què? Per tenir un 25% de la població funcionària i per crear infrastructures desproporcionades o inútils. Però la dissort ha volgut que aquest concepte tan meu del "i jo dos ous durs" expressat dilluns, topés amb la realitat de l'AVE a Conca. Cada dia dos mil places en oferta per a nou passatgers. El Tren de la Bruixa de la fira de Trujillo transporta més gent que aquest insult a les butxaques de qui paga impostos. I, mentrestant, els extremenys que viuen a Catalunya amb unes Rodalies de Sierra Leone. Però a mi això se me'n refot. Jo vull el mateix que els catalans, encara que no em foti cap servei. Que per això sóc el màxim exponent de la cultura de demanar per demanar.