Una vaga de milionaris?

Hi havia una vegada una cosa anomenada clubs de futbol que, un bon dia, van descobrir dues coses: 1, que tenien entre mans un gran negoci, i 2, que era un negoci basat en els sentiments més primaris i irracionals, cosa que els convertia en intocables. A partir d'aquell moment els socis d'aquestes empreses, anomenades eufemísticament entitats esportives , van deixar de ser importants i el seu lloc van ocupar-lo els espectadors. Va ser quan, a canvi de pagar milionades en drets televisius, les cadenes van imposar horaris marcians (lògic, perquè qui paga mana). Els clubs, convertits en nou-rics, van decidir que els calés hi són per ser gastats i van començar a fitxar mediocritats a preus inflats. Però no una miqueta inflats, no, sinó de la mida del ninot de Michelin després de menjar 300 quilos de mongetes seques amb cols de Brussel·les. Per falta d'espai avui obviarem explicar el capítol titulat Qui s'ha endut durant anys els milions i milions de diferència entre el preu oficial i el preu real dels jugadors i qui s'ha embutxacat milions i milions en comissions i ens centrarem en on som ara mateix.

Doncs som en un vaga convocada pels jugadors de les divisions inferiors que no cobren fa mesos d'unes empreses que han usat tota mena de trampes legals per incomplir els contractes. I som a l'inici de l'article, quan li parlava dels sentiments primaris: cap govern s'atreveix a fer quadrar els clubs per por d'una revolta social (sí, la massa no es revolta per la crisi, però faci baixar vostè de categoria un equip de futbol gestionat per una directiva delinqüent i la Setmana Tràgica serà broma comparat amb el que passaria).

Solució? Valentia per fer complir la llei i, sobretot, petar la bombolla. Difícil? Bé, la NBA ja ho ha fet. I no s'ha acabat el món.