LALLAMBREGADA

La vida d’un treballador de banca

Em trobo un treballador de CatalunyaCaixa. Feia temps que no el veia. El conec des de fa 20 anys, de quan ell atenia la finestreta d’una sucursal que ara ocupa això que anomenen una “botiga multiproducte”. Vam tenir una certa relació perquè un cop al mes jo hi anava a ingressar un ridícul taló de 2.000 pessetes fruit d’unes col·laboracions (molt ben pagades, com veu) i fèiem conya sobre les inversions que podria arribar a fer amb tant de capital. M’explica que des que van tancar aquella oficina ha passat per 4 sucursals i 6 ERO. Ha vist fusions, absorcions, moments en què semblava que els nacionalitzaven, llistes de baixes amb el seu nom, llistes de baixes d’on el seu nom desapareixia i, sobretot, ha sentit i viscut rumors de tota mena. El seu objectiu immediat, ara per ara, és continuar resistint i no pensar en el futur. “Ja vindrà”, diu. “El que passi amb mi no depèn de mi, i si em fan saltar, amb 48 anys i havent treballat tota la vida a la banca, on vols que vagi? Més val anar dia a dia i ja veurem”. Per superar la tensió dels últims anys ha dedicat les tardes a estudiar una carrera. “M’ha servit per demostrar-me que servia per a alguna cosa, però sobretot m’ha servit per tenir el cap en un altre lloc”.

De tot el que m’explica em quedo amb una reflexió i una anècdota. La reflexió: “A tots aquests que demanen banca pública sempre els dic que ja en teníem, i érem les caixes. Llàstima que qui les gestionava se les va carregar”. L’anècdota: “La meva dona treballava a Caixa Terrassa i jo a Caixa Manresa. Ara tots dos som del BBVA. Qui ens ho havia de dir”. Coi, i a vostè i a mi...