Álvarez, Radvanosky... i Kaufmann

Liceu.- Més ‘gran’ que mai, el Liceu va lluir les millors gales dels darrers no sé quants anys

Liceu.- Més ‘gran’ que mai, el Liceu va lluir les millors gales dels darrers no sé quants anys. Per una banda, es tractava de veure per primer vegada en un escenari espanyol Jonas Kaufmann. La producció d’ Andrea Chénier, estel·lar, de la Royal Opera House, el Centre Nacional d’Arts Escèniques de Beijing i l’Òpera de San Francisco, signada per David Mc Vicar, amb tres anys de vida, que rodola per bona part del món que la pugui pagar. Qualificar-ho d’esdeveniment és un eufemisme, sobretot perquè res del que he dit fins ara es pot comparar amb allò que va succeir. Kaufmann va dir que si no havia vingut mai al Liceu ni al Real era perquè hi havia teatres molt més importants que requerien la seva presència. Estic ben segur que el tenor alemany no oblidarà mai el vespre que li varen “regalar” Carlos Álvarez i Sondra Radvanovsky. Va ser una vertadera revolució o, almenys, jo no havia vist mai que el públic enfervorit demanàs amb tanta insistència un bis al segon del cartell. Estic segur que va faltar molt poc perquè el baríton malagueny no fes un senyal amb el cap perquè Pinchas Steinberg, tan entusiasmat com tot el Liceu, inclosa l’orquestra, fes sonar de bell nou el Nemico della patria que havia fet esclatar apassionadament tot el públic que omplia el coliseu de gom a gom. No ho va fer, potser per respecte a la figura que encapçalava el repartiment, potser perquè l’esforç havia estat majúscul. En qualsevol cas, el millor, com en la vida, sempre ha d’arribar. I va arribar, tot just després. Sondra Radvanovsky, que ja havia mostrat les urpes del seu talent a cada intervenció, va decidir que fins aleshores tot havia estat poc, fins i tot el seu duet d’amor del segon acte, Ecco l’altare, naturalment, amb el protagonista. Cert que l’ Improvviso, Un di all’azurro spazio, de Jonas Kaufmann, ja havia despertat en el respectable les ànsies d’una nit memorable, amb la sensació que la vetlada havia de ser, indiscutiblement, seva, però la sobirania del públic ja havia dictat sentència, tot i que encara li quedava una bala amb el Com un bel di di maggio del quart acte o el duet final amb la Radvanovsky, La nostra morte. No va decebre, ni molt menys, però no és menys cert que sobre l’escenari no va guanyar el sou, ni de bon tros, ans al contrari. El cor, com sempre a l’altura de les circumstàncies. I les circumstàncies eren per corprendre la concurrència. Un vespre memorable, amb l’orquestra que va dirigir amb eficàcia, i al servei dels cantants, Pinchas Steinberg, amb una òpera que, com el bon vi, amb els anys augmenta el seu buquet. Una altra cosa seria discutir a Luigi Illica, el llibretista, també de Tosca, de Madama Butterfly o de La Bohème, si el subjecte passiu de la més o menys verídica història del poeta guillotinat, Andrea Chénier mereix més que Carlo Gérard o Maddalena de Coigny, autèntics protagonistes, el títol de l’obra.

Ocimax.- Ha estat una setmana operística al cent per cent, perquè a La nozze di Figaro del Principal hi hem d’afegir la transmissió en directe des del Royal Opera House de Carmen, de Bizet i de Barrie Kosky. Pensava que després d’haver vist, potser ja massa vegades, la versió de Calixto Bieito, qualsevol altra adaptació seria insuficient. Com sempre, anava errat. Amb tan sols una escala com a decorat, el director artístic australià va mostar el domini total i absolut d’un escenari. Un domini contemporani, trencador, sense perdre ni un gra del seu dramatisme, de la tragèdia romàntica, o potser és una altra cosa, que permet moltes lectures, i un discurs on es pot veure una reivinciació feminista, o tot el contrari. Don José, interpetat per Francesco Meli; Carmen, per Anna Goryachova, immensa, i Kostas Smoriginas, com a Escamillo, dotant els personatges detota la seva gradiositat, amb tots el matisos, i cantant de meravella. Tot un espectacle i en tots el sentits. No cal dir que la realització va ser també de primer nivell.

Etiquetes