Art vs. Brahms
Studium Aureum.- Carles Ponseti conta en el sempre instructiu programa de mà com va conèixer la música d’Arvo Pärt i, sense ànim d’imitar-lo, aprofitaré per contar la meva i de passada retre un homenatge a l’amic finat: intel·ligent, culte, misteriós, discret, Rafel Alomar, que fa prop de trenta anys em va fer escoltar Gorecki i Pärt. A partir d’aquí tabula rasa... i l’admiració absoluta bàsicament per l’estonià que avui ens ocupa, protagonista absolut del segon concert de la temporada d’Studium Aureum, Arvo Part. El misticisme del segle XXI, amb una selecció de peces que demostren el gran coneixement per part de Ponseti de la música del compositor minimalista, que quadren a la perfecció amb les possibilitats de l’orquestra i el cor que dirigeix. Però no tan sols adequada, també molt variada, com és ara així el fet d’haver triat música per a piano, interpretada per Andreu Riera, encisadora; Für Anna Maria i Für Alina, naturalment; per a cor i cordes; per a contralt, violí i viola, Waltraud Muncher, Ramon Andreu i María José Campaner, respectivament, o el Mozart-Adagio, per a violí, violoncel i piano, amb Ramon Andreu, Dmitri Strutxkov i Andreu Riera com a solistes, o per cor a capel·la, o per a cor femení i cordes o l’ Spiegel im Spiegel en la versió per a viola i piano. En resum, una autèntica delícia i una petita demostració de la versatilitat estilitzada d’Arvo Pärt (1935), capaç de fer de la senzillesa una virtut inqüestionable i elevar-la a la condició d’obra mestra, fins i tot la cançó de bressol estoniana Eesti Hällilaul, que va servir com a bis per tancar un concert que no cal dir que deixà la parròquia inflada d’aquesta espiritualitat que brolla de la música de Pärt i que, com explica el director, va més enllà del pur plaer d’escoltar-la.
Auditòrium.- Després del concert ressenyat, és evident que a l’altre auditòrium no ho tenien fàcil, encara que sigui un altre concepte el que es desenvolupa en un lloc i un altre, però jugant a la mateixa lliga pel que fa a la qualitat d’uns i altres. Però això no és cap competició, i del que es tractava era de veure en acció, armat del seu violí, el jove Fumiaki Miura acompanyat per l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, dirigida pel mestre colombià Alejandro Posada. No va triar malament, el violinista japonès de vint-i-dos anys, per presentar-se a Ciutat: el Concert per a violí de Johannes Brahms, de qui, per destacar-ne alguna cosa, es pot dir que interpretà l’ adagio amb delicadesa suprema.
És cert que el violí tan sols acompanya, però et deixa amb aquesta sensació que sembla que l’instrument és una prolongació del seu cos. Tampoc el primer i el tercer moviment de la peça deixaren res a desitjar, perquè de fet són els moviments en què el violí és l’autèntic protagonista i on l’intèrpret llueix les millors gales.
Fumiaki Miura està cridat a ser un dels grans i així ho va demostrar, i va rubricar la seva intervenció amb un bis que, com sol ser habitual en aquests casos, es converteix en una autèntica exhibició de virtuosisme, i la de Miura va ser d’aquestes que deixen amb els cabells de punta.
Qui fins i tot ho tenia més difícil, gairebé impossible, era el compositor txec Antonin Dvorak i la seva vuitena simfonia, alegre, joiosa i variada, que després de Brahms quedà una mica relegada, amb menys substància musical de la que realment posseeix. En qualsevol cas, ningú no en va sortir decebut.
