Bach / Polo 1, 4, 5, 2, 3, 6

Asier Polo va oferir la seva actuació en dos dies: a Son Marroig i al Palau March

Son Marroig/Palau March.- Asier Polo de bell nou ha tornat a ser un dels estels del Festival Internacional de Música de Deià i ho ha fet amb les sis Suites per a violoncel sol, de Johann Sebastian Bach, composicions de les quals es varen perdre els originals i de les quals tan sols en queden les còpies que Anna Magdalena Bach, la seva segona dona, va fer de les partitures, en què no hi ha cap anotació de temps. Per aquest motiu, cada interpretació per part del solista es converteix en personal i intransferible o, el que és el mateix, no hi ha referències en aquest aspecte que marquin la fidelitat d’una interpretació. El que està clar és que, tot i que l’actuació d’Asier Polo va ser en dos dies, no hi ha dubte que es tracta d’un cim que la majoria de violoncel·listes volen assolir, de la mateixa manera que també és, en aquest cas, una semimarató o, millor, dues, dos dies seguits.

Dijous a Son Marroig, Asier Polo va interpretar la primera, quarta i cinquena de les suites. No cal dir que la primera -amb el seu conegut preludi, que va utilitzar Peter Weir a Master and Commander, quan el vaixell arriba a les illes Galàpagos- va marcar de valent el nivell de tot seguit, d’una fita gravada pel compositor, com tantes altres, amb lletres majúscules. Tan majúscules que va agafar un tipus de composició ja una mica passada de moda com era la suite, que havia estat habitual en el món de la dansa, li va donar la volta i la va dedicar exclusivament al violoncel, un instrument que fins aleshores havia estat destinat a ser tan sols d’acompanyament. Anys prolífics -que és com una redundància en tots els aspectes de la vida de Bach, “esperit i càlcul en una proporció d’estrany equilibri”, com ho defineix Ramón Andrés- en els quals va aportar a la història de la música ni més ni menys que els Concerts de Brandemburg, el primer llibre d’ El clavecí ben temperat … La quarta i la cinquena no varen minvar el nivell. I a la darrera, un altre cop el cinema, molt diferent: quan sonava la Sarabanda, la memòria va despertar les icòniques imatges de la Madonna amb l’infant de Crits i murmuris d’Ingmar Bergman.

Divendres, al Palau March, la segona, tercera i sisena, que el solista va rubricar amb un bis, el preludi de la primera suite. Segurament tot molt millor, per l’acústica immaculada de l’auditori palauenc, ple de gom a gom i amb no poca gent que no hi va poder entrar. Un altre cop concentració absoluta, gairebé espiritual, d’Asier Polo, que feia sonar Bach com sortit del cor, des del silenci interior i omnipresent, que em va recordar la definició que va fer de la música Juan Bermudo: “La música, en la seva idea de totalitat, resideix en la capacitat de pensar-la en silenci”.

Etiquetes