L'ESCANDALL

Bieito a La Bastille

La Bastille, nit de l’estrena. No estava ple i això que no hi mancaven raons i noms per aconseguir obrir expectatives 

La Bastille.- Simon Boccanegra, París, La Bastille, nit de l’estrena. No estava ple i això que no hi mancaven raons i noms per aconseguir obrir expectatives. Per exemple, el director artístic, Calixto Bieito; interpretant el corsari i dogo, Ludovic Tézier; Maria Agresta com a Maria Boccanegra o Amelia Grimaldi. Motius suficients com per omplir el recinte. Cert que l’òpera de Giuseppe Verdi, basada en l’original d’Antonio García Gutiérrez, amb llibret d’Arrigo Boito en la segona versió, no ha tingut la repercussió ni el pes específic d’altres composicions amb la mateixa signatura. De fet, per arribar a la capital francesa, l’òpera, composta el 1881, va trigar ni més ni menys que noranta-set anys. Per una altra banda, qui l’ha treta aquests darrers temps del prestatge de l’oblit ha estat el sempre incommensurable Plácido Domingo en el seu periple cap a la ‘baritonia’. Sigui com sigui, la rocambolesca història d’amors, confusions i morts ha escalat posicions i ha assolit un lloc de privilegi dins la bibliografia del músic que volia emular Wagner, si més no amb alguns detalls com és ara el fet de donar poques possibilitats d’aplaudiments entre ària i ària, tot i que el director musical d’aquest muntatge va fer algunes pauses perquè el públic pogués acalorar els cantants que exhibien les seves grans qualitats a sobre de l’escenari. Però com és costum des de ja fa no pocs anys, el rei de la funció havia de ser, com gairebé sempre, el director artístic.

Calixto Bieito dijous ho va ser i de valent. La xiulada quan va sortir a saludar va ser sonada i solidària. Pocs aplaudiments, que segurament eren d’algun espectador despistat. La gran majoria no va tenir dubtes després d’haver-se encalentit les mans aplaudint els cantants, sense excepció, amb la mateixa intensitat que els que va rebre Fabio Luisi, director musical. Però quan Bieito i el seu equip sortiren a l’escenari, varen apujar els decibels en contra del seu treball. Ell va llançar besades amb la mà al respectable, que no va aturar de donar la seva opinió. Crec que hi està acostumat. Recordo al Liceu com la gent demanava la dimissió de l’equip directiu, amb llançament d’octavetes inclòs, quan va estrenar Un ballo in maschera, o la xiulada final pel seu treball a Don Giovanni, o com la gent no acabava de veure la funció a la seva darrera intervenció al Teatro Real amb Die Soldaten, encara que crec que en aquest cas la raó de les desercions l‘hauríem de buscar en la música de Zimmermann més que en la direcció artística, sobretot perquè aquesta en el còmput general tan sols es podia qualificar de brillant, espectacular. L’únic pecat de les dues primeres era la provocació, i a mi ja em va agradar. Per una altra banda, a la seva darrera intervenció madrilenya ja ens va obsequiar a l’intermedi amb la filmació d’un exèrcit de rates en primer pla que pul·lulaven per la pantalla. A La Bastille va repetir la mateixa manera de desitjar “bon appétit” als espectadors, amb les rates per sobre d’una dona nua. I això se’n diu reiteració. Però per a reiteracions, les que va fer servir per “explicar” la història de Simon Boccanegra i la seva alambinada existència, amb una altra visió poc exemplar del món de la política, capaç de qualsevol fatxenderia per tal d’aconseguir els seus propòsits, com li agradava al mestre. El costellam d’un gran vaixell, immens, presidia l’escenari, fent voltes sense aturar, proposant una altra dimensió en l’existència del protagonista. Potser el director artístic hi va veure més raons que les insuficients paraules de Boccanegra “Il mare, il mare. Perché in suo grembo non trovai la tomba?”, com per fer voltar l’estètic artefacte un cop i un altre. Redundància és el fer d’estar tot el temps de l’obra el fantasma de Maria, la filla de Fiesco i amor secret del corsari, també voltant entre la resta dels protagonistes, com si ella fos la raó de ser de la història, de la que tan sols és el primer escaló de la tragèdia. Reiteració també és l’agonia en la mateixa posició del protagonista dins els braços del seu desconsolat enemic en el “Piango perché mi parla”, que cantaven ambdós, que semblava una escultura de Miquel Àngel, entre L’esclau moribund i la Pietà Rondanini. De la gran pantalla fent retrats introspectius només cal dir que no calia, entre altres raons perquè l’estructura metàl·lica del vaixell no la deixava veure en condicions.

Els cantants varen estar a l’altura de les expectatives, i algun d’ells per sobre. Ludovic Tézier va cantar un Boccanegra gairebé perfecte. Dens, passional, taciturn, cruel i compassiu, en cada moment. Maria Agresta ja des del “Come in quest’ore bruna” va mostrar les credencials d’una intervenció de primer nivell esmolant els aguts sense dificultat i exhibint uns pianíssims excelsos. Milà Kares mostrà potència, densitat i claredat en totes les seves intervencions, brillant en el duet final amb Tézier. Francesco de Muro com a Adorno tampoc no va decebre. La veu encara tendra, però el fiato desafiant i rotund. Tampoc no va estar malament Nicola Alaimo com a Paolo, que finat va haver d’esperar sense moure un múscul fins al final de la funció. I el cor titular, extraordinari, amb un “Ecco la spada... Sia maledetto” del final del primer acte que tan sols es pot qualificar d’inoblidable. I per arrodonir-ho tot, la intervenció de l’orquestra titular, sota la batuta d’un Fabio Luisi que es va prendre un parell de llicències per a major glòria dels cantants.