Blanc o negre

És de suposar que per contar la interminable història de l’espoli que ha sofert el continent sud-americà des del famós ‘descobriment’ i la posterior conquesta no hi valen acudits

Teatre del Mar.- La zanja, darrera producció de Titzina Teatro, la companyia que al llarg dels anys ha agermanat Diego Lorca i Pako Merino, que s’han convertit en habituals de l’emblemàtic escenari del Molinar, deixant sempre un cúmul d’impressions d’allò més agradable. Una combinació d’humor i compromís, denúncia i sarcasme elaborat amb els millors ingredients era la constant que definia, d’alguna manera, el tarannà de la companyia bicèfala, els ambdós integrants de la qual també signen els textos que interpreten. Amb La zanja han rebaixat una mica, massa, el factor humorístic. És de suposar que per contar la interminable història de l’espoli que ha sofert el continent sud-americà des del famós ‘descobriment’ i la posterior conquesta no hi valen acudits. Ho volien explicar amb contundència, amb rigor, sense donar-li cap possibilitat de convertir-se en una anècdota, o que la cortina de l’humor pogués enterbolir el missatge ni canviar la direcció del discurs. El joc entre passat i present, el símil entre el conqueridor Pizarro i Atahualpa, el darrer rei dels inques, amb l’enginyer a sou d’una multinacional amb el batle d’un petit poble de la selva peruana, queda convertit en un sermó sense matisos, que no va més enllà del primer esglaó d’un discurs massa simplista, obvi, en què els bons són molt bons, els dolents molt dolents i els ximples molt ximples. Llargs els textos, cosa que implica un treball extenuant per als actors, però, al mateix temps, resta ritme a la funció, li lleva dinamisme, i ho deixa tot en una escriptura molt plana, farcida d’obvietats, fins al punt que no dona cap possibilitat de deixar destriar al públic el que és bo o dolent. Tot és blanc o negre.

Sala La Fornal.- Capaltard, de Neus Nadal, Premi Llorenç Moyà d’Obres Dramàtiques, es va estrenar a La Fornal, dirigida per Xavi Núñez i interpretada per Aina Cortés, Jordi Cumellas, Pere Mas i la mateixa autora. No és una obra fàcil ni ho pretén. També es tracta d’una peça compromesa, que pretén denunciar el tema dels abusos silenciats dins la família, des d’on mai no surten a la llum, amb la complicitat de l’entorn. Un drama rural, pareix, que amb l’afany de no delimitar la situació, de generalitzar, fa que quedi una mica descontextualitzat, una circumstància que no és tan imprescindible com necessària, però que ajudaria, d’alguna manera, a situar la història i deixaria de ser una abstracció. D’altra banda, els protagonistes estan descompensats. Així , elles, les dues germanes, són les que duen el pes de la narració, mentre que als personatges masculins els manca consistència, i queden relegats al paper de crosses argumentals, fins al punt que té molta més presència el pare el·líptic. Jordi Cumellas fa el que pot per donar fluïdesa a les seves intervencions, mentre que Pere Mas encara no ha trobat el personatge. Aina Cortés broda la germana, còmplice i, segurament, també víctima. Neus Nadal li dona una bona rèplica. Els dos personatges són un dibuix precís, tot i estar fets a pinzellades, suaus i al mateix temps sòlids. La narració, que va botant en el temps, com si fos aleatòriament, forma una estructura molt compacta, moderna i eficaç. Tot són insinuacions, subtileses gravades a sang i foc, que impliquen qualitat i moltes possibilitats, amb tan sols una esmotxada. De vegades, gairebé sempre, menys és més.