Brendel i De la Parra

Sa Nostra.- El que un temps que ja hem oblidat va ser un centre de cultura, ho va tornar a ser, dimecres, gràcies als organitzadors de l’European Pianofest, que pareixia que ens havien fet tocar amb un dit al cel quan a l’estiu ens varen permetre escoltar en viu i en directe ni més ni menys que Grigory Sokolov, i un parell de dies abans Nelson Goerner com a exquisit aperitiu. Això no era tot, ni de bon tros. Assegut davant nostre vàrem poder sentir les paraules, acompanyades d’explicacions musicals, de l’incommensurable Alfred Brendel, ja retirat dels escenaris com a concertista però no com a conferenciant de classes magistrals del que ell entén, que no és poc, sobre la interpretació pianística, no sense trepitjar algun call, amb delicadesa, i sobretot desmuntant més d’un tòpic, per a l’ocasió de les darreres sonates de Franz Schubert. Tot un exercici de mitomania poder veure i escoltar Brendel ara davant el micro, ara davant el piano, mentre que a la pantalla es podia llegir la traducció del que anava explicant o les notes de la partitura que anava tocant, ja fos de les seves diferències ja fos de les seves similituds, tant pel que fa a les sonates com a les influències de Beethoven en la música de Schubert, sense que aquesta perdés ni un gram d’originalitat. També vàrem poder escoltar alguns moviments de gravacions de les seves interpretacions de les sonates, mentre que el mestre, callat, amb la música brillant als seus ulls, amb les mans agafades per resistir la temptació d’atacar el piano, i sense poder deixar de marcar amb el seu cap les diferents inflexions de la partitura que escoltàvem. No era gens senzill digerir tanta informació en directe, però no és problema, les seves paraules, corregides i augmentades les podem trobar a Sobre la música. ensayos completos y conferencias, editat per Acantilado, a l’assaig que dedica al tema de les darrers sonates de Schubert, i molt més, com per exemple Mozart, Liszt, Busoni, Beethoven… i molt menys, sense la seva presència ni la seva música. Tot un luxe que tindrà darreria. Dimarts a l’Auditòrium, concert d’Arcadi Volodos, qui, a més de Schumann i Brahms, interpretarà la Sonata en Si bemoll major de Franz Schubert, una bona manera, potser la millor, de tancar aquest cercle perfecte que ha estat el I Ciclo de Grandes Pianistas.

Auditòrium.- Al passeig Marítim també hi va haver festa. Alondra de la Parra, mexicana de Nova York, amb la batuta a la mà, va seduir el nombrós públic que es va donar cita a l’Auditòrium. En primer lloc i per obrir boca, una mica de Mèxic, amb l’emblemàtic Danzón núm. 2, d’Arturo Márquez, impecable, dominant per complet la situació, com no podia ser d’altra manera. A la següent intervenció Juan José Pardo, membre de la Simfònica, interpretà el Concert per a clarinet núm. 2, d’Oscar Navarro, valencià, jove, versàtil, eclèctic, potent, exquisit, tendre, contundent, així és aquest concert, i Pardo va lluir les seves millors gales, amb la torcida, tant la que hi havia al pati de butaques com la que tenia darrere seu, disposada que fos una nit inoblidable, i segur que ho va ser. A la represa, un delicat respir amb Ma Mère l’Oye, de Maurice Ravel, per després treure la seva vessant novaiorquesa per interpretar les danses simfòniques de West Side Stor y, de Leonard Bernstein i, és clar, festa major. A la mitja part una amic va dir, “ens haurien de deixar ballar”. Idò al bis, el Mambo, Alondra de la Parra ens va proposar ballar, fer mamballetes i cantar. Ella també ho va fer, i no amb poca gràcia.