Cultura 03/03/2018

Buxtehude a l’Studium

i
J. A. Mendiola
2 min
Studium Aureum té incorporada al seu repertorni MembraJesu nostri de Dietrich Buxtehude.

Conservatori.- Tot i que Membra Jesu nostri és, segurament, l’obra més llarga, coneguda i reconeguda de Dietrich Buxtehude, no és senzill poder escoltar-la habituament, però valgui que Studium Aureum la té incorporada al seu repertori i dilluns passat vàrem poder gaudir de la seva interpretació. Deliciosa interpretació, amb alguns instruments d’època, com el violone que feia sonar Francesc Aguiló, la viola de gamba de Rosa Cañellas o la tiorba de Pablo Zepico, acompanyats per Ramon Andreu i Kepa Artetxe al violí i Bartomeu Mut a l’orgue. És clar que, gairebé, amb aquests músics ja s’ho pagava la funció, però no era tot. Els solistes, Agnieszka Grzywacz i Adriana Mayer, sopranos; Gabriel Díaz, contratenor; Antonio Aragón, tenor, i Elías Benito, baix, varen superar qualsevol expectativa. I per si no en tinguéssim prou, el cor, immens, amb les fèmines brillant a gran nivell. Naturalment, tots a les ordres de Carles Ponseti. Set cantates, set, que parlen de las parts del cos de Jesús a la creu, segurament des de la mística contemplació de la Verge Maria. Primer els peus, després els genolls, les mans, el costat, el pit, el cor i el rostre. Una composició farcida de matisos, plena de calidesa, d’una meravellosa senzillesa, que no li resta dificultat i, molt menys, bellesa. Un altre concert per emmarcar, igual que estan emmarcades les acotacions del programa de mà, que signa Joan Carles Simó, després de fer una explicació sobre qui era Dietrich Buxtehude, com va néixer aquest Membra Jesu nostri patientis sanctissim a, el primer oratori luterà, inspirat en el Salve mundi salutare d’Amulf de Louvain i la seva estructura musical. Una delicada lectura de la història de la passió i la mort de Jesucrist, que fins i tot en la tercera cantata, la que es dedica a les mans, podem sentir la percussió imitant l’enclavament.

Sofriment, angoixa, laments, dolor, aflicció… Tot això transmet aquesta composició, que, per la seva disposició musical, permet fer lluir a cadascuna de les parts que intervenen el seu moment de glòria, ja sigui en conjunt o separadament, atès que cadascuna de les cantates comença amb una introducció musical, que és seguida per les veus amb els instruments. Després, és l’hora de diferents àries i,, finalment, es repeteix el tema del concert. I així fins a set vegades. Un nivell superior. Però em varen copsar les sopranos, especialment Adriana Mayer, crec, de veu rotunda, intensa, i amb molt pes, i el contratenor, Gabriel Díaz, rotund i molt elegant en el fraseig, malgrat que que la resta dels cantants solistes no varen perdre el mèrit en absolut, com tampoc no ho va fer la petita gran orquestra, amb menys membres que no s’havien anunciat, ni molt menys el cor, subtil, exquisit, homogeni i acurat.

stats