Sala Augusta. Crec que mai no havia vist tantes crítiques elogioses i unànimes d'una pel·lícula tan peculiar i escassament convencional com La grande belleza, la darrera criatura del personalíssim Paolo Sorrentino, qui entre obra de teatre i obra de teatre compareix amb una pel·lícula que agradarà més o menys, però mai no deixa de tenir un segell exclusiu, marca de la casa, com per exemple el biopic de Giulio Andreotti, Il divo, que ja protagonitzava Toni Servillo. Aquest és el gran personatge entorn de qui gira completament La grande belleza, un escriptor d'una sola novel·la, de gran èxit, com un Salinger qualsevol, i que ha decidit no tornar a posar-se davant el paper en blanc a no ser per escriure bajanades intranscendents sobre paper couché que li paguen a preu d'or i li permeten dur una vida banal, tan "glamurosa" com casposa, buida de qualsevol contingut, on tot és aparença i res no té consistència. En lloc d'escriure una ficció la viu, aquesta és la seva novel·la. La grande belleza no tan sols parla del talent, més que discutible en el cas de l'escriptor, de la sort o de l'èxit literari del protagonista; Sorrentino aprofita l'avinentesa i mostra sense cap mena de prejudici tot un calidoscopi de la condició humana, de la seva decadència, un món de pallassos esquinçats, patèticament i ridículament repentinats, on tot és façana. No hi ha nostàlgia en el discurs, perquè no pot haver-hi nostàlgia del que no ha existit, tampoc malenconia, en tot cas decepció portada amb dignitat mal entesa. Però que ningú no pensi que parla dels altres, d'un món allunyat de la realitat per estrambòtic perquè un moment o un altre ja sigui en primer pla o furtivament, allà al darrere tots hi tenim la nostra dosi de protagonisme. Tot això dins l'olla fa una mengera rabiosa, però està clar que no són suficients els ingredients sense salpebrar-los perfectament, a més d'una bona ració d'espècies escampades amb la justa mida. I a La grande belleza tot té la mesura justa i el gust exquisit, mercè a una fotografia impressionant de Luca Bigazzi on cada pla té vida pròpia, però gosaria a dir que, a més de tot això ressenyat, hi ha un factor (espècie) que ho fa tot més grandiós, l'omnipresència de la música, tan imprescindible com impecable.
Teatre del Mar. Mal Pelo és una garantia, Bach no en parlem; ambdós junts, una combinació amb uns nivells de qualitat indubtable. De Bach Mal Pelo ha fet una selecció del Clave ben temperat, un sistema que permet més fàcilment la modulació i que, a més, va permetre a Bach utilitzar diferents tonalitats, gairebé totes, que formen un conjunt eminentment versàtil. Tota una filosofia renovadora de la música en comptes d'evitar qualsevol tipus de monotonia. Per tant, tot un seguit de preludis i fugues, interpretades per Glenn Gould (en off, clar) i ballades per María Muñoz, de manera que les enharmonies de Bach i la dansa contemporània de la ballarina formen un conjunt com a mínim d'allò més adequat, una comunió que resulta sorprenent si més no per la diferència d'anys entre les dues modalitats. Algunes de les peces estan reforçades per una immensa pantalla de vídeo que aporten teatralitat a l'espectacle. Massa poques diria jo, perquè el principi pot resultar una mica massa destinat a un públic molt especialitzat, que no és el meu cas, que no conec ni tan sols el lèxic per poder definir un moment, un gest, un moviment. L'espectacle que es va estrenar al teatre Lliure l'any 2004 i ha continuat rodant per diferents indrets sense patir cap tipus de desgast. Per una banda, està clar que la música de Bach ja ha assolit fa molts anys la intemporalitat, mentre que la dansa contemporània està encara en un moment de recerca constant, però que en aquest cas ho fa al servei de la música, amb la qual cosa l'agermanament gaudeix d'un tot plegat tan precís que podrà continuar rodant al llarg dels anys com si d'un clàssic es tractàs.
