L'ESCANDALL
Opinió 03/11/2013

Cap i cua

i
J. A. Mendiola
3 min
Panfonteta de Jaume Miró (a dalt) i una escena de George Kaplan dirigida per T. Casares.

Manacor. A Manacor dues obres. Cronològicament vaig començar amb Panfonteta , escrita i dirigida per Jaume Miró i interpretada per Lluqui Herrero, Margalida Grimalt i Laura Pons, un drama rural que vaig aplegar al puig de Son Talent. Una petita meravella que parla de moltes coses, però bàsicament del pas de la Mallorca rural a la Mallorca turística, la nostra indústria, la causant que s'hagin perdut pel camí tantes i tantes coses mitjançant la història de dues germanes i la seva mare. Per començar, parlar de la interpretació, la de les dues germanes, Margalida Grimalt i Lluqui Herrero, una relació que dibuixa amb precisió i sentiments el traspàs, el gran canvi entre els valors tradicionals i la modernitat, sense abusar del discurs, del sermó, amb naturalitat, com si d'un document es tractés, sense obvietats ni maniqueisme. La visió d'un observador imparcial des de la individualitat del conflicte traslladat fins a la universalitat. Una peça rodona de la qual és factor cabdal la interpretació sobretot de les dues "jovenetes" i en la que tan sols puc trobar un emperò: si es tracta d'una història mallorquina per què Laura Pons parla menorquí. Era molt senzill justificar la parla de la mare, però en l'únic petit error de Jaume Miró no ho ha fet i coixeja una mica, no gaire. La resta, el text i el context ho fan oblidar, queda el bessó i la resolució, magnífica. Arriba al públic fins al fons i el públic ho va agrair emocionat.

George Kaplan de Frédéric Sonntag, protagonitzada per Sara Espígul, Borja Espinosa, Francesc Ferrer, Jordi Figueras i Sandra Monclús, dirigits per Toni Casares, en canvi és una altra història, o millor dit tres històries on el nom de George Kaplan és el nexe d'unió. Primer un grup d'activistes volen canviar el món i no són capaços ni tan sols de posar-se d'acord amb les coses més senzilles. A la segona un grup de guionistes va fent propostes per a una història sobre el nomenat George Kaplan. A la tercera els integrants d'un lobby de poder, que suposo que això és una redundància, volen fer front a qualsevol amenaça del seu àmbit d'influència. No me'n vaig poder creure cap d'elles i a sobre em varen semblar pretensioses, postisses, impostades, tot al contrari que Panfonteta .

Teatre Principal. Xuetes de Rafel Brunet, protagonitzada per Joan Carles Bestard, Rafel Brunet i Pep Galmés. Una gran decepció per no poques raons. Quan vaig veure sortir, dos minuts començada la funció, el polític donant instruccions, hauria partit, ja vaig veure el que em venia a sobre. Impostat és poc, ni en el "treatro requional" amateur havia vist una cosa semblant, i per acabar de rematar la seva aparició quan suposadament parla amb Bestard ho fa no mirant, sinó parlant al públic . Però això era tan sols un aperitiu. Les caixes suposadament plenes de documents sobre el llegat jueu estaven evidentment buides, amb la qual cosa la sensació era terrible, impossible de creure absolutament res, però el pitjor encara estava per arribar. Sense més ni pus el protagonista i director es posà mig en pèl per oferir-nos un exercici acrobàtic que suposadament volia mostrar les tortures que havien patit els jueus, els xuetes. Ho hauria pogut contar des de la intimitat, però es limita a contar-ho amb entre quatre i quatre-cents tòpics que avui en dia ja ni tenen vigència ni gràcia, com per exemple els dos nins interpretats per Bestard i Brunet...

També al Principal Els joglars , que després de l'adéu de Boadella com a director n'ha agafat el testimoni Ramon Fontseré, també protagonista d' El coloquio de los perros juntament amb Pilar Sáenz, Dolors Tuneu, Xavi Sais i Xevi Vilà. "Adaptación libre a partir de la novela de Cervantes", qui sortosament no aixecarà el cap per poder veure-la. Més que "libre" l'adjectiu que més li quadra és "barata", per no ser massa virulents, però no barata en el sentit pressupostari. El problema és que no trobaríem ni un gram de massa encefàlica en el seguit d'ocurrències que presideixen la funció de principi a fi. Fins i tot hi ha una imitació de la duquessa d'Alba, que no passaria el primer tall en un concurs televisiu d'imitadors. No se'n salva ni una d'elles ni tampoc cap dels personatges, inclosos els cans parlants protagonitzats per Fonstseré i Sáenz.

Teatre del Mar. Per sort, aquest escandall és capicua i si cronològicament començàrem bé, la cua també és molt recomanable. Bàsicament intel·ligent, ben interpretada, graciosa, enginyosa, menys senzilla del que sembla és Midsummer de David Greig i Gordon McIntyre, dirigida per Roberto Romei, de qui parlaré la propera setmana, interpretada pel sempre impecable Carles Alberola, acompanyat per Elena Fortuny. Una comèdia romàntica, tal qual, però tan fresca que fa goig.

stats