‘Catch a quatre’ teatral. El primer

J.A. MENDIOLA
J.A. MENDIOLA

En primer lloc vull confessar, amb l’única intenció de contextualitzar el que ve després, que l’observador de l’observatori es va assabentar de l’existència d’aquest tipus de combats quan en la darrera edició convidaren Toni Gomila per participar en el que a Temporada Alta anomenen Torneig de Dramatúrgia. Era la quarta edició en disputa, ni més ni menys. Vist així i sense més informació que la que fins ara ha aparegut en aquest paper, la sensació és estranya. Cultura passada pel sedàs de la boxa? Combats teatrals? Segur que els sembla una contradicció, com a mi mateix. El dubte no era d’altre que si ho feien a Temporada Alta, alguna cosa més hi havia d’haver amagada rere el nom i els llinatges de l’esdeveniment, encara que el lèxic era més que evident. Toni Gomila va guanyar el seu primer combat a Iván Morales amb un text titulat Infinir, que interpretaren Miquel Gelabert i Cati Solivellas. Passà a semifinals i fou derrotat per KO tècnic, cinc vots de diferència, per un sòlid Roger Peña, qui amb El recanvi finalment es va convertir en el campió de la IV edició, derrotant Daniel Feixas. Dit això, encara pot semblar poca cosa des de la ignorància de l’observador, que com diu el seu psiquiatre, li agrada tant mirar que fins i tot li agrada mirar els que miren. Poca cosa?

Importació de la idea

Toni Gomila va importar la idea i ja la tenim aquí, al Teatre Mar i Terra, amb la col·laboració de Temporada Alta, l’Ajuntament de Palma i algunes marques que no revelarem, perquè no hi tenim comissió, que, si no, de què. Va comparèixer sobre l’escenari vestit com un àrbitre de boxa sota els acords de la música que Bill Conti va compondre per a Rocky, que sempre que la sento no puc deixar de pensar que és l’única idea brillant que es li coneix a Stallone, nominat a l’Oscar, no cal oblidar-ho. Alguns morirem sense haver-ne tenguda cap. Com va dir el presentador, no calia tenir bones idees, amb un bon copiar-aferrar ja n’hi havia prou. I això és el que ha fet Produccions de Ferro. “Barrer bien es difícil” vaig sentir a dir a un home intel·ligent, i que ell no recorda haver-ho dit. Fer qualsevol cosa bé és molt difícil. Alguns morirem sense haver-ne feta cap. I PdeF ha fet un bon copiar-aferrar. I la intenció no és bona, és molt bona, potenciar les lectures dramatitzades, sense acotacions. I per això han convidat quatre autors i, en principi, vuit actors. Les regles del concurs eren les mateixes que a TA. No més de quaranta minuts i per a dos actors. Dos actors que coneixen el text unes poques hores abans del combat, amb els personatges ja adjudicats, circumstància que també desconeixen els autors. Els que passin a la final no tendran els mateixos actors, naturalment, que per cert sempre n’hi ha un, almanco, que és de fora. Com va dir el mestre de cerimònies, Menorca també es considera fora Mallorca. És a dir, si llegeix aquest petit resum, vostè no sabrà encara qui veurà interpretant els personatges de les dues obres que han arribat a la final que avui se celebra al teatre Mar i Terra. El que sí que podem fer és informar de les dues obres que el públic, sense saber de qui eren, va elegir, mitjançant vot i urna, en les passades semifinals. La primera enfrontava Sergi Baos, autor de La classe, interpretada per Rodo Gener i Óscar Muñoz, i Aina Tur, autora de Fotofòbia, que interpretaren Àlvar Triay i Maria Rosselló. En la segona semifinal Núria Vizcarro, amb El nom és el nom, interpretada per Carme Pla, de les T de Teatre, i Miquel Àngel Torrens, s’enfrontà a Jaume Miró, autor de La revolució de les petites coses, interpretada per Lluqui Herrero i Borja Espinosa. Ambdues semifinals es dilucidaren per KO tècnic, crec, i els qui s’enfronten a la gran final d’avui són Sergi Baos amb La classe i Jaume Miró amb La revolució de les petites coses.

Consideracions

Un parell de consideracions. La primera és dir que si no hi ha cap valoració és perquè la gent no pugui saber a qui vaig votar. El vot és secret. Segona, si en el combat els autors són dona i home, em sap greu, no sé si és políticament incorrecte, però es perden moltes possibilitats que l’autor o l’autora sigui sorpresa. Per acabar amb la contextualització, vull dir que Marc Rossich, Marc Crehuet, Josep Maria Benet i Jornet, Paco Mir, Sergi Belbel, Pau Miró, Jordi Galceran i un parell d’altres han estat els que han disputat les diferents edicions dels torneigs a Temporada Alta. Quasi res diu és diari. I continuant amb el mateix diari, la pregunta trending topic als intermedis era “I això quines possibilitats té de ser interpretada?”. La resposta és: El crèdit de Jordi Galceran va ser la guanyadora del primer Torneig de Dramatúrgia.

PS: No s’ho poden perdre, encara que si no tenen entrada ho tenen una mica fotut, crec. Avui a les vuit al teatre Mar i Terra.