Celebracions

Auditòrium.- Les T de Teatre celebren els seus primers vint-i-cinc anys sobre dels escenaris. Un quart de segle farcit d’èxits i reconeixements pertot arreu del món. Tot començà amb aquells Petits contes misògins, adaptació de l’original de Patricia Highsmith, que ens varen deixar gairebé tan bocabadats, als espectadors que omplien la Sala Mozart, com quan varen tornar poc després al mateix escenari amb la no menys revolucionària quotidianitat que destil·lava Homes, dirigida per un incipient Sergi Belbel, que també apuntava molt amunt. O potser primer va arribar Homes i després els Petits. Tan sols onze muntatges potser poden semblar pocs, però els milions d’espectadors avalen una trajectòria que han rubricat alguns dels millors directors que circulen pel territori de Talia, com és ara Javier Daulte, Alfredo Sanzol, Pau Miró, Ciro Zorzoli i, en aquest cas, Julio Manrique, i sense oblidar ni Pere Sagristà-Ollé, encarregat de dirigir la seva primera peça, ni David Plana, que les va dirigir a Criatures i Això no és vida, que d’alguna manera varen segellar en certa mesura l’estil ‘T’, que, tot i canviar autors i directors, no ha variat gaire, o com a mínim no s’ha transformat més del compte. Diria que des del boom televisiu de Jet Lag, dirigides pel no menys insigne Cesc Gay, tan sols dues coses han evolucionat: per una banda, el minimalisme obligatori dels inicis ha esdevingut gran espectacle pel que fa a la posada en escena i, per una altra, han buscat la transcendència més enllà de la naturalitat que donava tanta proximitat als seus personatges i segurament comunicava molt més i amb més eficàcia. Els trets comuns i la transcendència no necessiten subratllats, van de la mà per la vida amb absoluta senzillesa i espontaneïtat, que eren algunes de les característiques principals del grup i que d’alguna manera s’ha perdut pels camins de la glòria. Quatre històries, signades per tres autors, Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique, conformen aquestes noces d’argent del grup, sota l’acrònim d’Escala Visual Analògica, E.V.A., que també és el nom de la filla d’una de les protagonistes i que representa el futur, l’esperança de la humanitat. Quatre amigues de l’escola que es retroben vint-i-cinc anys després, si fa o no fa, amb diferents circumstàncies. Però aquestes circumstàncies no necessiten tantes explicacions ni èmfasi ni accents; de fet, ho han de contar tot, com si es tractés d’una veu en off, mitjançant, per exemple, dues conversacions telefòniques. Tampoc el dolor tal com està plantejat amb aires de tesi doctoral condueix a la reflexió que pretén, segurament perquè les quatre històries són massa i massa diferents per acoblar-les en un sol discurs.

Teatre Principal.- Desconec si El reloj de Lucerna traspassarà les fronteres de l’oblit en què descansava des de feia més de cent anys. Cent anys fa de la mort del seu autor, Pere Miquel Marquès, que és bona excusa per retrobar el muntatge que tant èxit diuen que va tenir en el seu moment a la madrilenya Sala Apolo. Un projecte que neix quan un estudiant, Javier Sánchez, proposa reconstruir la partitura per a veu i piano fins a arribar a l’original perdut. A partir d’aquí comença a rutllar el pla de recuperació, amb José María Moreno al capdavant i amb la col·laboració de l’ICCM, Instituto Complutense de Ciencias Musicales, i el teatre Principal de Palma. El que està clar és que es tracta d’un esdeveniment, un encert per part de l’equip actual, que continua amb la feina feta pels anteriors, que tampoc no és gens habitual. Potser ha estat una mica perquè no n’hi havia d’altra, però en qualsevol cas serà un plaer ahir i avui escoltar les veus de Marga Cloquell, Maia Planas, Natalia Salom, Tomeu Bibiloni, Pablo López i Antoni Comas en funcions de Matilde, Fernando, Celiam, Réding, Gualterio i Gastón en aquesta història de revolucions i reivindicacions, semiescenificada per Paco Azorín sota la direcció de Carlos Martos. En tornarem a parlar.