Sala Augusta. Abans de començar a parlar d'òpera i teatre vull remarcar una notícia per a cinèfils que no es produeix al CineCiutat, lloc amb un component romàntic i fins i tot èpic. L'esdeveniment i la demostració d'amor al cinema tindrà lloc a la Sala Augusta d'octubre a desembre, cada dimarts: cinema clàssic en versió original. Ha començat amb Breakfast at Tiffany's, de Blake Edwards, i conclourà més o menys el 10 de desembre amb Dial M for Murder, d'Alfred Hitchcock. Dic més o menys perquè el següent dimarts es projectarà la darrera pel·lícula de cicle, que hauran triat els espectadors al llarg d'aquests tres mesos. Entre una i l'altra podrem trobar joies com One, Two, Three, de Billy Wilder; Moby Dick, de John Huston, i moltes més. No hi ha excusa, no és el mateix veure cinema en una gran pantalla que en un dvd mentre sopes. Preu especial, a cinc euros l'entrada. No sé si es prohibirà menjar crispetes, però ja estaria bé.
Ocimax. Per parlar d'òpera, des de San Francisco, en delayed live per qüestions horàries, Mefistofele d'Arrigo Boito, l'única òpera completa que va compondre, però no hem d'oblidar que va ser el llibretista de Verdi en les seves dues millors òperes, ni més ni menys que Otello i Falstaff . Per una altra banda, un casual però bon complement a l'homenatge que el Principal va retre a Uetam. El Mefistofele era un dels seus rols més importants i reconeguts. Tornant al que ens ocupa, Mefistofele des de San Francisco, gairebé en directe, interpretada per Ildar Abdrazakof com Mefistofele, Ramón Vargas com Faust i Patricia Racette com Margueritta i Helena, la de Troia. Direcció musical de Nicola Luisotti, brillant en la conducció, una autèntica meravella que casava perfectament amb el to del que passava sobre l'escenari, que per cert en els dos primers actes era una festa espectacular, tancada amb Mefistofele/Abdrazakov dirigint el cor dels seus acòlits, prop de cent vint, que no cal dir que feien feredat interpretant Ecco, il mondo , per després començar el tercer acte amb la famosa ària de Margueritta, L'altra notte in fondo al mare , amb un decorat totalment diferent, molt dramatitzada. I si les veus difícilment envolten com en directe, l'avantatge de la planificació, que és bona, tampoc no té discussió. Ramón Vargas també va estar a l'altura del seu pedigrí i dels dos companys que li havien tocat. Mefistofele/Abdrazakov és un espectacle i una veu tan potent com acolorida, mentre que la solidesa de Patricia Racette, que necessita molta varietat de registres, és superba. Tot això i molt més es van perdre bona part dels espectadors que habitualment omplen la sala en qüestió quan ofereixen La Traviata o Tosca . I amb això vull dir tan sols allò que està escrit. Abans d'acabar, preciosa el Lontano, lontano del tercer acte que interpreten Faust i Margueritta en primer pla...
Teatre Principal. Vull suposar que per part meva no era el dia idoni per poder fruir de La banqueta de Gérald Sibleyras, dirigida pel triciclista Paco Mir i interpretada a dues veus i quatre mans per Ricard Borràs i Pep Ferrer. És la història de dos concertistes de piano que fa vint anys que estan artísticament junts i l'especialitat dels quals són les interpretacions a quatre mans, i que arriben a un lloc idíl·lic per poder assajar el seu futur concert al Japó. Un concert que, per cert, no fan, i ho resolen no de manera absurda, que ja estaria bé, sinó que ho fan de manera inversemblant. D'entrada tampoc no m'agradà l'escenografia, que em va semblar cartó pedra contemporani. Vint anys junts i de cop i volta, tot just entrar dins el lloc en qüestió, comencen els problemes , les desavinences i el duel verbal suposadament enginyós entre els dos protagonistes. No era el meu dia i, per tant, no els vaig poder creure des de la primera frase que amollen, que com la resta estan agafades amb pinces, per fer gràcia. No hi ha un crescendo en el conflicte, és idèntic des del començament fins al final. En lloc d'enginyosa, em va semblar en alguns moments, no tots, graciosa.
