Quan 'Nobody Wants the Night' va ser presentada en el darrer Festival Internacional de Cinema de Berlín, es va produir una invasió mediàtica d’imatges de la pel·lícula. Imatges suggerents sobre la història de Josephine Peary, la dona de Robert Peary, l’explorador que buscava el pol Nord geogràfic, i la seva acompanyant esquimal, interpretades per Juliette Binoche i Rinko Kinuchi. Signava la pel·lícula Isabel Coixet, i a l’actriu francesa, en no poques entrevistes, no se li acabaven les lloances sobre el talent de la catalana internacional.
De cop i volta apareix a les pantalles, abans de la citada, una altra realització de la Coixet. Una comèdia, un encàrrec, que no és bo ni dolent, però en qualsevol cas un repte, tant per la condició que la idea li venia de fora com pel fet que es tractés d’una comèdia, que no és el gènere en què es mou la realitzadora, o almanco no ho ha fet fins ara.
Reconec que el meu interès pel cinema d’Isabel Coixet ha anat minvant a mesura que ha augmentat la seva filmografia, però sempre amb l’esperança que qui va dirigir 'Coses que no et vaig dir mai', 'La meva vida sense mi' i 'La vida secreta de les paraules' em torni a interessar com ho ha fet bona part de la seva carrera, com per exemple ho va fer amb els títols ressenyats.
Parlant de títols, és evident que Coixet hi posa molt empriu en aquesta circumstància. Són habitualment intel·ligents i molt suggestius, com queda clar i, per tant, no deixa de cridar l’atenció que a l’encàrrec no n’hi ha posat gaire.
'Learning to Drive' (Aprenent a conduir) no és gaire imaginatiu, per no dir gens, però per una altra banda la parella protagonista és sens dubte engrescadora i garantia de qualitat. Són Ben Kingsley i Patricia Clarkson, que ja havien treballat junts a les ordres d’Isabel Coixet a 'Elegy', pel·lícula d’interessant plantejament, la història d’un Pigmalió contemporani i desigual resolució, encara que així i tot es pot posar entre les bones de la directora. Tot el contrari de 'Learning to Drive', que, sense ser un pel·lícula dolenta, es pot dir que deixa indiferent, i no precisament per manca de pretensions, que les té, i no poques. El calidoscopi de temes és llarg: des de la ruptura d’una parella després de vint anys de matrimoni fins a la immigració il·legal, passant pels costums de la comunitat sikh que el matrimoni respecta, i sense oblidar el tema de les dèries laborals enfront de la vida conjugal. Una confrontació entre la vida senzilla i la vida intel·lectual.
Tòpics
Coixet i la guionista, Sarah Kernochan, posen sobre la taula infinitat de situacions, per ventura massa, i aquest pot ser l’error, perquè cap d’elles acaba de fer el pes en el resultat final. La resolució arriba sense aprofundir de manera eficaç i densa en cadascuna de les situacions, sense passar del primer escaló, fins al punt que un plantejament interessant queda reduït a tota una sèrie de tòpics i convencionalismes que mai no arriben al bessó de la qüestió o, millor, de les qüestions. Fins i tot el que hauria de ser una part important de la història, com és el fet de com a l’Índia s’arriba al matrimoni, està tractat de manera una mica despectiva i la confrontació de la qual parlava queda reduïda a no res, perquè no hi ha consistència ni un bon desenvolupament en les diferents relacions: ni en les de parella, ni en les d’amistat, ni tampoc en les tangencials maternofilials, ni per tant en la descripció de les diferències entre un matrimoni occidental i un matrimoni indi. Tan sols es pot reconèixer una mica la feina d’Isabel Coixet en el personatge que interpreta Patricia Clarkson, que per altra banda no és de la seva collita. Poca cosa per a tantes expectatives, i el fet que sigui un encàrrec no és coartada, ni de bon tros.
