Cooperants

Dels cooperants, ara en una situació bèl·lica ara en una zona de fam, dissortadament tan sols en sentim a parlar quan són segrestats, assassinats, alguna cosa semblant o com a mínim relacionada amb la tragèdia. Si el final és feliç, no cal dir que els mitjans de comunicació en fan una festa no sense haver anunciat amb una elevada dosi de morbositat i suspens, en primera plana o obrint els noticiaris tant a la televisió com a les ràdios, la possibilitat de la desgràcia. Plouen les elucubracions sobre les raons dels segrestadors dia sí i l’altre també; experts sociòlegs i politòlegs fan dotzenes d’anàlisis sobre el tema, la situació, la personalitat del segrestador en cap, molt important, acompanyat del seu sagnant currículum. El que tampoc no obliden és el preu que pagarà l’estat corresponent als delinqüents desfressats de moderns creuats, amb el perill que les negociacions se’n vagin en orris. De com queden els cooperants o la població civil a qui han anat a ajudar tot just acabat el conflicte, que no és poca cosa, deixa de ser notícia. De fet, qui recorda Haití, Japó o Lorca? Això per no parlar del caramull de guerres ancestrals que hora rere hora sembra d’horror el planeta i provoca fam, desgràcies i moviments de masses cap a altres països. Però tampoc les masses creen expectació. És quan la tragèdia és individual que el món se’n fa ressò. La prova és Aylan Kurdi, cruel recreació de la condició dels habitants de la terra dels civilitzats, que són els que han passat a primer pla, per esbrinar quants refugiats acolliran, regatejant en funció de les properes eleccions, mentre que les víctimes queden reduïdes a tan sols un nombre. Per una altra banda, els cooperants no donen abast a l’allau, i d’ells tampoc ningú no en parla, fins al punt que ni tan sols sabem quants són.

Ningú no és cert, d’ells ho fa a la seva darrera pel·lícula Fernando León de Aranoa, Un día perfecto, basada en l’obra original de Paula Farias, coordinadora del projecte Metges sense Fronteres al Mediterrani, ‘Dejarse llover’, que parla del treball d’uns cooperants tot just acabada la Guerra dels Balcans. Tan sols aquesta circumstància dóna un valor afegit a la primera pel·lícula del director de Los lunes al sol, Familia... En la condició dels protagonistes i el seu treball silenciós i moltes vegades infructuós, tot i els esforços, és on podem trobar algunes de les millors virtuts de la història, convertida en pel·lícula. La primera que roda León de Aranoa completament en anglès i amb un repartiment de luxe, encapçalat ni més ni menys que per Benicio del Toro i Tim Robbins, a més d’Olga Kurylenko i Mélanie Thierry, amb una breu intervenció de Sergi López. No cal dir que l’entorn per on es mouen els protagonistes i les situacions tangencials que viuen, ja sigui amb les forces de l’ONU, que no queden gaire ben parades, o amb els mateixos habitants, serveixen a la perfecció per descriure una realitat asfixiant i decebedora. Però A perfect day, títol de la cançó de Lou Reed, que sona una mica gratuïtament a la banda sonora, el que realment resulta interessant queda relegat a un segon pla i els protagonistes amb les seves peculiaritats obscureixen el que hauria de ser l’autèntic leitmotiv de la història. Per ventura va ser tot això que em va crear amb ells molta distància, no em deixaven veure el que realment m’interessava i no m’interessaven gens les trifulgues amoroses de Benicio del Toro i Olga Kurylenko, ficada amb calçador. Tampoc no queda molt ben dibuixat el personatge que interpreta Tim Robbins, una mica massa ruc, sense cap mena de valor, fins al punt que un té la sensació que no sap gaire bé què fa allà. Pel que fa al nin, interpretat per Eldar Residovic, que en un moment donat es converteix en el nexe de la història, també una mica gratuïtament, perd credibilitat a mesura que va mostrant l’evolució de les seves habilitats lingüístiques... Moments veritablement suggerents contra d’altres que no passen d’anecdòtics, buits de contingut i que formen el pes específic d’una pel·lícula amb més bones intencions que resultats.