Cultura 11/05/2014

‘Crescendo’

i
J. A. Mendiola
3 min

Simfònica. El crescendo musical es refereix a la intensitat, però en aquest cas el vull utilitzar com a metàfora referida a la qualitat de l’onzè concert que divendres vespre l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears”, dirigida pel titular Josep Vicent, oferí a l’Auditòrium. S’inicià amb el poema simfònic, de Modest Mussorgski, Una nit a la muntanya pelada, que es va fer famosa, o més famosa, arran de la seva inclusió com a representació del mal a la pel·lícula Fantasia de Walt Disney, la qual cosa no deixa de ser una anècdota d’aquesta representació musical del conte de Gogol en el qual un pagès és testimoni d’un akelarre. No va sonar malament, seria injust, però era com si l’orquestra semblàs dubitativa, com insegura, i ho dic com a sensació, encara que també és veritat que resulta difícil que l’estranya peça destil·li passió. Ens vàrem haver de conformar en la professionalitat manifesta de l’orquestra. Un aperitiu que vàrem oblidar prest amb la segona peça del programa. Noches en los jardines de España, obra de joventut, amb les influències del grup dels cinc variant cap a l’impressionisme, de Manuel de Falla, per a piano i orquestra. El solista, Miquel Estelrich, va posar la passió i l’Auditòrium, que registrava una bona entrada, i ens oferí un bon tast de la seva capacitat interpretativa, tot i que l’orquestra no va deixar que l’escoltàssim almanco en dues ocasions. Tot i així, no va deslluir la seva feina, ni prop fer-hi. I aquí va començar el crescendo, que en aquest cas sí que es refereix a la intensitat, la dels aplaudiments amb els quals el públic va reconèixer els mèrits d’Estelrich, segur, intens i precís en la seva interpretació.

La segona part del programa era per a Antonin Dvorak i la Simfonia número 5, que ja havia encoratjat Josep Vicent i la seva orquestra, que ho és perquè ja porta el seu segell, i vàrem poder fruir del millor de la nit, que també anava in crescendo, perquè així està escrit a la partitura, fins al punt que en el tercer moviment andante con moto, quasi l’istesso tempo es varen escapar mitja dotzena d’aplaudiments. Vicent es va girar i va dir: “S’ho mereixen, però encara no ha acabat”. I arribà la traca final amb el Finale (Allegro molto) i el premi fou una llarga salva d’aplaudiments que deixà un bon gust de boca, com ja és habitual en les intervencions de la nostra Simfònica.

Carmina. Havent perdut la capacitat de l’efecte sorpresa del seu primer llargmetratge, Carmina o revienta està clar que aquesta, pel que sembla, darrera entrega de les aventures de la mare i musa de l’autor i director, amb el títol Carmina y amén, era com una mena de revàlida per a Paco León. La banda sonora segueix sent de primera divisió, dins el mateix estil. Naturalment, Carmina Barrios és més del de sempre, però la història és una altra, i mil més n’hi podria haver, com en qualsevol família, i també el format és una mica diferent. La primera era un fals documental en el qual la protagonista, asseguda a la taula de la seva cuina i amb un cigarret en la mà, parlava directament a la càmera, per després continuar amb la part dramatitzada. A Carmina y amén tot és ficció, ficció? Aquest és el gran mèrit de Paco León, que mai no sembla que sigui ficció; independentment que alguns moments siguin argumentalment o interpretativament més rodons uns que els altres, el que sí que et crea és el dubte de si tan sols ha recreat una part de l’existència de la protagonista o és una història inventada com una altra qualsevol, que neix sobre el paper i des de la imaginació amb un caire realista o costumista. La crítica ha coincidit que la factura ha guanyat i potser sigui així, però segueixo pensant que l’important en aquesta història és que sembli que ha ficat una càmera dins una casa i que com un moble més els seus habitants no se n’han adonat, mentre va filmant la vida, en viu i en directe, sense costures. I això sí que no ho ha perdut, en cap moment. Potser Carmina sigui més o menys graciosa en les seves ocurrències i expressions o que la conversa entre la protagonista i Yolanda Ramos sigui tan divertida que mereixi figurar en l’antologia de la comèdia, que ho és, però em va deixar sobtat el final. És el final del final? Aquesta és la pregunta.

stats