Son Marroig.- El Festival Internacional de Música de Deià compleix 40 anys. XL, que també vol dir molt gran. Tan gran que ha programat per a la celebració ni més ni menys que 17 concerts, que varen començar el passat 10 de maig i acabaran el 27 de setembre amb un concert per a piano a càrrec del director del festival, Alfredo Oyágüez Montero, en què s’interpretaran obres de Turina, Granados, Shaefer i Piazzolla. Entremig, des d’Andreu Riera fins a Josep Maria Colom. Inevitable la presència d’Asier Polo i el seu violoncel per interpretar les sis 'Suites' de J.S. Bach en dos concerts. Imprescindible Fahmi Alqhai a la viola de gamba, acompanyat per Javier Núñez, que interpretaran, naturalment, Marais, Couperin… Alba Rene Quezada, soprano, integrant del primer repartiment d’'El fantasma de l’Òpera' a Broadway… fins a 17.
El segon concert el varen protagonitzar Zuill Bailey al violoncel i Natasha Paremski al piano. Balesky era el tercer cop que aterrava al marc incomparable, la pianista debutava. El programa havia de ser de compositors russos, però es varen prendre la llicència de substituir Stravinski per Chopin. Fantàstic, sempre, escoltar la música del compositor i pianista polonès, però no m’agrada veure el nom de Chopin lligat a un folklorisme innecessari. En qualsevol cas, va ser com una espècie d’'impasse' entre Sergei Prokoviev i Rachmaninov, que obrien i tancaven el concert. De l’ambaixador turístic de Valldemossa per excel·lència en vàrem poder sentir i escoltar el 'Nocturn núm. 20 en Do sostingut Menor', la peça que obre i tanca la pel·lícula 'El piano', de Roman Polanski, com també un bis del mateix compositor pels nombrosos aplaudiments.
De Sergei Prokoviev, per al concert, la parella en va interpretar la 'Sonata per a violoncel i piano en Do Major Op. 119'. Una autèntica delícia. Una demostració del compositor a la doctrina Zhdanov que ell podia fer una música més ‘agradable’ i convencional sense perdre personalitat ni qualitat pel camí, amb un 'Moderato' central d’extrema riquesa i dificultat. La varen estrenar ni més ni menys que Mstislav Rostropovich al violoncel i Sviatoslav Richter al piano. És, sens dubte, la més coneguda i important de les composicions de Prokoviev per a violoncel, en què conjugava alguns dels elements més tradicionals per donar a l’instrument dimensió a l’hora de transmetre sentiments, com un cànon de les possibilitats del violoncel, amb el qual Bailey va lluir el seu indiscutible talent. A la darrera de les peces, la 'Sonata per a violoncel i piano en Sol Menor Op. 19', varen canviar les tornes i Natasha Paremski, que ja havia exhibit delicadesa i sentiment a les dues interpretacions anteriors, va passar al capdavant de les operacions, presentant tots i cadascun dels temes que formen la composició, mentre que el 'cello' serví d’ornamentació. Tot i un parell de decalatges en alguns finals de moviment, ambdós músics varen mostrar afinitat i assoliren un concert de nivell.
