Del petit i el gran format

VI Concurs de Teatre de Barra amb el cinema com a leit motiv, sota el títol de Directed by. La seqüela // El passat divendres estrena de Rinoceront d’Eugène Ionesco, dirigida per Joan Fullana, adaptada per Joan Yago 

Teatre de barra.- Al carrer de Sant Magí hi va tornar a haver festa teatral. VI Concurs de Teatre de Barra amb el cinema com a leit motiv, sota el títol de Directed by. La seqüela. Dijous cinc obres i a partir dels propers cinc dijous seran sis les obres representades, escollides d’entre més de quaranta de presentades. Ha passat altres vegades que el primer dia no era el més idoni per veure-les, per allò dels nervis, per allò de no dominar un espai, per la manca d’assajos per una cosa o una altra. Però no ha estat el cas. Les cinc han rodat gairebé sense entrebancs. Potser sigui perquè els actors ja estan acostumats a treballar a les barres de Sant Magí i que duri. 1.- Stanley Kubrick ‘Horrouxou’, de Toni Gener Ferrero, dirigida per Salvador Oliva i interpretada per Apol·lònia Serra i Héctor Seoane, la cambrera d’un bar i Malcom McDowell a punt de passar el càsting per al paper d’Alex Delarge a La taronja mecànica. Un text divertit, àgil i amb moltes possibilitats, que encara no està arrodonit, potser la més verda de totes i de la representació de la qual em sobra una miqueta la cançó final. Val a dir que no és una obra fàcil, sobretot pel que fa al treball d’Héctor Seoane, que s’ha de semblar tot el que pugui al personatge. Una mica de maquillatge als ulls, per exemple. Però en qualsevol cas la metamorfosi funciona d’allò més bé i l’obra puja després de la reconversió. 2.- Baz Luhrmann. ‘Romeu i Julieta 2.0 ’ de Marga Arrom, dirigida per Àlex Tejedor i interpretada per Pedro Orell i Catalina Rósell. Per explicar-la no hi ha res millor que el que està escrit en el programa de mà: “Què passaria si descobríssim que la més bonica història d’amor mai contada no va passar exactament de la manera en què la coneixem?”. No faré un spoiler. Senzillament, els dos amants més famosos de la història vaguen junts per l’eternitat des de fa exactament quatre-cents divuit anys, no cinc-cents. Divertida, ocurrent, ben interpretada. Una peça ideal pel format en qüestió. 3.- Roger Vadim. ‘La rossa porpra de Lythion’, escrita per Blanca Bardagil i Josep R. Cerdà, també director, i interpretada per Diego Ingold i Alícia Garau, en els papers d’un friqui que ha vist no sé quants cops la pel·lícula Barbarella, i la mateixa Barbarella. Al mateix títol de l’obra hi ha la clau. Barbarella, que no sap que Jane Fonda sortirà de la pantalla per parlar amb el seu admirador. Una petita errada històrica. Ted Turner i Jane Fonda estan separats des de fa catorze anys. Gens d’importància. L’únic emperò, massa pes, conflicte, pel personatge masculí en detriment de l’heroïna del futur. Així i tot, bona interpretació d’ambdós protagonistes. 4.- David Mamet. ‘Dia 1 en peu’, escrita i dirigida per Xavi Núñez i interpretada per Jordi Cumellas i Paloma Navarro. Sens dubte la pitjor pel que fa a la situació de públic i actors. Així i tot, des del primer moment ambdós actors varen donar el millor per aconseguir que els personatges arribessin amb tota la seva contundència a la conclusió. Estaven en el paper. Parlant en veu baixeta, un petit melodrama quotidià, que va agafant embranzida per moments, frase a frase, subtilment, amb eficàcia. 5.- Christopher Nolan. ‘Oníric o visca la república’, escrita i dirigida per Lluís Colom i interpretada per Enrique Mongay i Tomeu Blanch. Si algú té dubtes de quina triar, si no les vol o pot veure totes, està clar que aquesta és una de les que no s’ha de perdre. Gràcia, imaginació, molt divertida... I a partir del proper dijous també Charles Chaplin. ‘Quan Charlot va trobar Mary Pickford’ de Rafael Gallego, dirigida per Joan M. Albinyana i interpretada per Juanma Palacios i Alexandra Palomo.

Teatre Principal.- El passat divendres estrena de Rinoceront d’Eugène Ionesco, dirigida per Joan Fullana, adaptada per Joan Yago i interpretada per Luca Bonadei, Miquel Gelabert, Margalida Grimalt, Clara Ingold, Albert Mèlich, Josep Orfila, Rosa Serra i Xim Vidal. Un bon ramell d’actors i actrius per un muntatge impressionant, que no són el millor, perquè vaig quedar amb la sensació que mancava feina en la direcció d’actors i en la confecció dels personatges, cosa que fa que el resultat final quedi desigual, una mica coix, perquè pel que fa a la resta puc assegurar que mai no havia vist una cosa tan espectacular al Principal, de qui els responsables podrien parlar amb l’escenògrafa Xesca Salvà pel que fa a les òperes. Per exemple. Però també la videocreació, a càrrec de Miquel Àngel Raió, ajuda a crear l’atmosfera tan adient que necessita l’adaptació. Una passada. Tampoc no es pot deixar de parlar de la música de Gori Matas o de la intervenció d’una banda que crea en directe tantes sensacions que es fa difícil enumerar-les, però em quedo amb la música dels rinoceronts. El text parla de la condició humana, sempre necessitada de referents, siguin els que siguin. Per això la seva intemporalitat.