Del teatre de màscares a la transcendència
Manacor.- Hotel Paradiso, de Familie Flöz, és un dels abundants espectacles estel·lars de la fira manacorina i que el proper mes de febrer recalarà al Lliure. Companyia dirigida per Michael Vogel, teatre de màscares caricaturesques que li donen un aire ambigu, com si es tractés per a tots els públics, en el qual actors i director intervenen en la confecció del guió. En el guió es pot trobar una mica de tot, des d’una història d’amor fins a un mort que van amagant per contar la història de l’hotel que dóna nom a l’obra. Una història eclèctica, que comporta no pocs riscos, sobretot pel que fa a la unitat dramàtica de la interpretació, on cada actor tria el to de cadascun dels personatges, i si bé hi podem trobar moments d’autèntica creació d’altura, d’altres queden fora de context. Potser massa històries intercalades, desiguals en la concepció del conjunt, fins al punt que un no arriba a saber què és el que volen contar o, com a mínim, el com.
Ocimax.- Un autèntic luxe poder veure en directe i des del Teatro alla Scala de Milà Aïda, de Verdi, dirigida per Peter Stein i al capdavant del fossat ni més ni menys que un Zubin Metha amb la majestuositat que el caracteritza, com si cada moviment de les seves mans fos harmonia en estat pur. Pel que fa als cantants, Fabio Sartori és Radamés, Anita Raixvelixvili és Amneris, Kristin Lewis com a Aïda, Carlo Colombara com el rei, George Gagnidze és Amonasro i el Ramfis per Matti Salminen. La posada en escena tan minimalista com luxosa no molesta els moviments de la imprescindible gran tropa que en no pocs moments envaeix l’escenari i que el fa un muntatge complicat des del punt de vista escènic, resolt correctament per Stein. Aquesta és una òpera en la qual hi ha dos moments fonamentals, com és ara la primera ària de Radamés, Se quel guerrero io fossi, que sempre queda per davall les expectatives; però aquesta circumstància no deixa de ser anecdòtica, perquè la resta d’intervencions dels diferents intèrprets tampoc no estan exemptes de dificultats; i Kristin Lewis, de veu neta, potent i cristal·lina, que interpretà una O patria mia d’antologia, i la mezzosoprano Raixvelixvili feren una autèntica exhibició del seu potencial, millor en les veus que en el dramatisme; com també Carlo Colombara en el Salvator della patria, magnífic.
L’altre moment que marca qualsevol Aïda és la resolució de la darrera escena, la de la mort d’Aïda i Radamés, que Stein executa de manera hàbil i lògica, utilitzant un doble escenari i amb una imatge ‘pietosa’ que em va recordar l’estètica de Bill Viola. En qualsevol cas, un autèntic luxe gairebé a preu de cinema que fa que totes aquestes transmissions es converteixin en un èxit de públic, que augmentaria fent una mica més de publicitat d’aquests esdeveniments.
Teatre del Mar.- Los Corderos, Pablo Molinero i David Climent, presentaren fa pocs dies el seu darrer espectacle a Temporada Alta amb el títol de La banda de la fi del món, i al Teatre del Mar arriba el seu penúltim espectacle, Ultrainnocència, naturalment avantguardista, com en ells és costum, amb un escenari que convidava a veure alguna cosa nova, si més no diferent. I ho és, però també en alguns moments desagradable pels sons a tot volum que no fan més que molestar i enterbolir el discurs. Perquè Ultrainnocència té discurs i ells parlen d’“allò que alimenta l’ànima de l’ésser humà, bé sigui la religió, el ioga o, com en el nostre cas, l’art”. Pretensions, totes les que vulguin, però resultats, minsos, per ser una mica suau i abaixar el seu punt de mira, tan profund, existencial diria. En un moment de l’obra es demanen “i si jo no sento res?”. Jo vaig sentir vergonya aliena, avorriment i una mica estafat. Tanta parafernàlia per acabar amb un acudit trinitari. Apunten amunt. Potser vaig ser jo que no vaig estar a l’altura de tan transcendent visió de la humanitat.
