PalmaDesprés d’haver sentit, dilluns, el darrer concert de la temporada d’Studium Aureum, com és costum a l’església de Santa Creu, el que el cos em demana és fer un ‘copiar-aferrar’ del text que presideix el sempre ben aconseguit programa de mà del concert en qüestió. El signa, com és norma, Carles Ponseti Verdaguer, el director i vull suposar que qui programa, amb un afany divulgatiu inqüestionable, i també qui decideix, amb tot el que això significa, cada temporada (la propera ja té noms i llinatges) i enriqueix amb l’exquisidesa de qui sap el que sentirem, ja sigui abans de llegir-ho o després. Li dóna sentit, el sentit que pertoca, com en aquest cas a la música polifònica, sota el títol de Polifonies sacres. El programa per a l’ocasió no era ni complicat ni senzill, era bàsicament diferent, treballat i interessant. Naturalment que podem trobar noms a faltar, sobretot dels primers ‘polifonistes’: Palestrina, Machaut... i tants altres, pel fet que segurament ningú no triaria els mateixos autors, i d’entre els mateixos autors probablement no coincidirien les peces. Hi ha tantes combinacions possibles com públic, el que gairebé omplia Santa Creu o qualsevol altre absent a qui li agradi la música, i això també inclou que els agrada la polifònica, perquè no conec ningú que no la frueixi de valent, quan l’escolta.
Fer escoltar una música diguem-ne poc habitual és una altra de les fites que aconsegueix Studium Aureum un cop sí i un altre també. I ho prova la nòmina d’autors, alguns de molt coneguts i altres que jo particularment tan sols havia sentit anomenar, o ni tan sols això. El cas és que, com no cal explicar, la tria no té res que desdigui i va des del segle XVIII fins al XX, potser per això no hi ha cap dels grans pares de la polifonia. Començà amb Michael Haydin fins a arribar a Nancy Hill Cobb, incloent-hi una composició, O salutaris ostia, del murer Miquel Tortell (1802-1868), i una Salve Regina de Franz Liszt, una Ave Maria de Rakhmaninov i una altra de Javier Bustos (1949), brillant la Difussa vidistis pastores dicite de Vitautas Miskinis (1954), fantàstica, entre d’altres coses per contemporània, a més de peces de Gluck, Bruckner, Gounod...f ins als actuals Clausen, Jumeau, Mocnick, a més dels ja citats.
Deliciós és un altre cop l’adjectiu que millor quadra per definir el que va ser aquest darrer concert de la temporada d’Studium Aureum, però no tan sols això; la qualitat va ser també indiscutible, marca de la casa, a més d’una esmena amigable a la frase de Roland de Candé quan va dir que el cant cristià havia estat el millor vincle entre l’Edat Mitjana i l’Antiguitat, perquè aquest vincle encara roman fins avui mateix. Va finalitzar el concert amb Esta tierra, de Javier Busto (1949), el quart bis de la vetllada.
